Aquesta vesprada, més o menys a la mateixa hora
que jo estaré fent el meu xou amb Josep Vicent Tallada a Sagunt, Els
Nens Eutròfics de Josep
Pedrals faran un concert a l'Octubre dins del cicle Barcelona Escenari. És ben bé això que no es pot ser a tot
arreu. Demà, sense la banda eutròfica però en companyia de Joan Todó, Pedrals
presenta el Romanço d'AnnaTirant a Ca
Bassot a Burjassot. En el
mateix acte Todó presentarà també nou llibre: El fàstic que us cega. Aprofite l'avinentesa de la
tornada de Pedrals a l'Horta per compartir aquesta ressenya del seu últim
llibre que s'ha publicat al número 60 de la revista Caràcters:
El
Bildungsroman de Josep Pedrals
El
veritable protagonista d’El romanço
d’Anna Tirant és el mateix Josep Pedrals, el personatge que, com un Dant de
pega, camina per Barcelona amb l’esperpent de sí mateix, el seu alter ego o
heterònim o amic imaginari, és a dir, el seu peculiar Virgili: Quim Porta, l’autor d’aquells Diaris de Bolló, la primera part dels
quals fou El furgatori (laBreu, 2006)
i la segona, aquesta novel·la episòdica amb estructura de tragèdia grega i
comentari peripatètic en paral·lel.
A El romanço d’Anna Tirant Pedrals torna a
insistir en la combinació de prosa i vers i es torna a posar en el paper
d’editor. Ara, però, el Pedrals personatge guanya presència i sembla que,
finalment, agafa les regnes. Cal celebrar-ho, perquè un dels grans encerts
d’aquest llibre són les passejades (gairebé sempre en prosa) del poeta i Quim
Porta que, guiats per la casualitat (“quan el casual es transforma en causal,
l’home no pot més que acatar les lleis de la ventura”) de la toponímia urbana,
van descabdellant el fil d’un diàleg irònic, pseudometafísic i metaliterari: “Ara
anem bé: cites d’autoritat suscitades per la toponímia dels carrers!”. A aquest
encert inicial l’acompanya també el fet que l’obra està molt ben construïda. El romanço d’Anna Tirant és, fins ara,
el llibre més rodó del seu autor. La segona part, doncs, supera a la primera.
Cal
advertir, però, que més que una segona part d’El furgatori, Anna Tirant és
la història d’una reparació. Quim Porta, ofès, envia una lletra a Pedrals i
l’acusa d’haver ordenat de mala manera els seus papers per engendrar una obra
monstruosa i li exigeix que esmene la pífia. Amb aquest punt de partida,
assistim en paral·lel al desenvolupament de la narració en vers (novel·la
iniciàtica, episòdica, picaresca...) que protagonitzen Anna Tirant i els seus
companys d’aventures, en Mercader i en Gosset, a les susdites converses
peripatètiques. L’estructura de tragèdia grega permet a Pedrals, en els
estàsims, de desviar-se de la qüestió i incloure-hi enginyosos i punyents entremesos
en forma de sextina, sonets o dècimes que, constitueixen alguns dels millors
moments del llibre (impagable la “Sexy Tina”, el “Marro Humit” i el relat
policíac en quintetes d’hexasíl·labs “El palpable culpable”). En aquests tres
nivells, com a mínim, de l’obra es desplega la mestria de Pedrals, l’habilitat
amb el joc de paraules, amb la rima assonant i consonant, amb la varietat de
metres i d’estrofes, amb la picada d’ulls al lector atent a les citacions, més
o menys ocultes, i als referents (des dels Ramon Llull, Verdaguer, Maragall,
Rilke o Sant Francesc d’Assís, passant pel Tirant
lo Blanc del títol, a l’Alícia de Carroll, Pedrolo, Rodoreda o Joan Sales,
entre molts d’altres).
Tot
això fa d’aquesta obra un llibre que cal llegir, en silenci i a casa, després,
si pot ser, d’haver-lo sentit recitar. Perquè cal tenir en compte la doble, com
a mínim, condició de Josep Pedrals, de poeta i recitador, de trobador i de
joglar. Ens enganyaríem si pensàrem que havent escoltat recitar al joglar, ja
n’hi ha prou i que la poesia és tan efímera com la seua posada en escena. Res
més lluny de la veritat, la poesia de Josep Pedrals és plaent i divertida i
procaç tant quan hom l’escolta en directe, com quan li para l’atenció deguda de
la lectura amb els cinc sentits i un diccionari. És aleshores quan el joc és
més interessant, quan el lector pot jugar també a trobar-hi relacions, a mirar
d’esbrinar com funciona la ment del poeta que sembla que bote d’una rima a l’altra,
d’un calembour al següent, amb aparent facilitat. El joc, però, “significa” i va
trenant tot un seguit d’històries (magnífics els relats que fa en Mercader de
la vida de la goja Izmir, o de Marc Aureli Pelegrí) que formen part d’un tot
que és el veritable Bildungsroman, el
relat iniciàtic que s’amaga rere aquest romanço, no tant d’Anna Tirant, sinó
del mateix Josep Pedrals, autèntic protagonista de l’anagnòrisi d’aquesta
tragèdia arromançada, d’aquest elogi de l’anar tirant.
Pau
Sanchis
Comentaris