El Bildungsroman de Josep Pedrals




Aquesta vesprada, més o menys a la mateixa hora que jo estaré fent el meu xou amb Josep Vicent Tallada a Sagunt, Els Nens Eutròfics de Josep Pedrals faran un concert a l'Octubre dins del cicle Barcelona Escenari. És ben bé això que no es pot ser a tot arreu. Demà, sense la banda eutròfica però en companyia de Joan Todó, Pedrals presenta el Romanço d'AnnaTirant a Ca Bassot a Burjassot. En el mateix acte Todó presentarà també nou llibre: El fàstic que us cega. Aprofite l'avinentesa de la tornada de Pedrals a l'Horta per compartir aquesta ressenya del seu últim llibre que s'ha publicat al número 60 de la revista Caràcters:


El Bildungsroman de Josep Pedrals

El veritable protagonista d’El romanço d’Anna Tirant és el mateix Josep Pedrals, el personatge que, com un Dant de pega, camina per Barcelona amb l’esperpent de sí mateix, el seu alter ego o heterònim o amic imaginari, és a dir, el seu peculiar Virgili:  Quim Porta, l’autor d’aquells Diaris de Bolló, la primera part dels quals fou El furgatori (laBreu, 2006) i la segona, aquesta novel·la episòdica amb estructura de tragèdia grega i comentari peripatètic en paral·lel.
A El romanço d’Anna Tirant Pedrals torna a insistir en la combinació de prosa i vers i es torna a posar en el paper d’editor. Ara, però, el Pedrals personatge guanya presència i sembla que, finalment, agafa les regnes. Cal celebrar-ho, perquè un dels grans encerts d’aquest llibre són les passejades (gairebé sempre en prosa) del poeta i Quim Porta que, guiats per la casualitat (“quan el casual es transforma en causal, l’home no pot més que acatar les lleis de la ventura”) de la toponímia urbana, van descabdellant el fil d’un diàleg irònic, pseudometafísic i metaliterari: “Ara anem bé: cites d’autoritat suscitades per la toponímia dels carrers!”. A aquest encert inicial l’acompanya també el fet que l’obra està molt ben construïda. El romanço d’Anna Tirant és, fins ara, el llibre més rodó del seu autor. La segona part, doncs, supera a la primera.
Cal advertir, però, que més que una segona part d’El furgatori, Anna Tirant és la història d’una reparació. Quim Porta, ofès, envia una lletra a Pedrals i l’acusa d’haver ordenat de mala manera els seus papers per engendrar una obra monstruosa i li exigeix que esmene la pífia. Amb aquest punt de partida, assistim en paral·lel al desenvolupament de la narració en vers (novel·la iniciàtica, episòdica, picaresca...) que protagonitzen Anna Tirant i els seus companys d’aventures, en Mercader i en Gosset, a les susdites converses peripatètiques. L’estructura de tragèdia grega permet a Pedrals, en els estàsims, de desviar-se de la qüestió i incloure-hi enginyosos i punyents entremesos en forma de sextina, sonets o dècimes que, constitueixen alguns dels millors moments del llibre (impagable la “Sexy Tina”, el “Marro Humit” i el relat policíac en quintetes d’hexasíl·labs “El palpable culpable”). En aquests tres nivells, com a mínim, de l’obra es desplega la mestria de Pedrals, l’habilitat amb el joc de paraules, amb la rima assonant i consonant, amb la varietat de metres i d’estrofes, amb la picada d’ulls al lector atent a les citacions, més o menys ocultes, i als referents (des dels Ramon Llull, Verdaguer, Maragall, Rilke o Sant Francesc d’Assís, passant pel Tirant lo Blanc del títol, a l’Alícia de Carroll, Pedrolo, Rodoreda o Joan Sales, entre molts d’altres).
Tot això fa d’aquesta obra un llibre que cal llegir, en silenci i a casa, després, si pot ser, d’haver-lo sentit recitar. Perquè cal tenir en compte la doble, com a mínim, condició de Josep Pedrals, de poeta i recitador, de trobador i de joglar. Ens enganyaríem si pensàrem que havent escoltat recitar al joglar, ja n’hi ha prou i que la poesia és tan efímera com la seua posada en escena. Res més lluny de la veritat, la poesia de Josep Pedrals és plaent i divertida i procaç tant quan hom l’escolta en directe, com quan li para l’atenció deguda de la lectura amb els cinc sentits i un diccionari. És aleshores quan el joc és més interessant, quan el lector pot jugar també a trobar-hi relacions, a mirar d’esbrinar com funciona la ment del poeta que sembla que bote d’una rima a l’altra, d’un calembour al següent, amb aparent facilitat. El joc, però, “significa” i va trenant tot un seguit d’històries (magnífics els relats que fa en Mercader de la vida de la goja Izmir, o de Marc Aureli Pelegrí) que formen part d’un tot que és el veritable Bildungsroman, el relat iniciàtic que s’amaga rere aquest romanço, no tant d’Anna Tirant, sinó del mateix Josep Pedrals, autèntic protagonista de l’anagnòrisi d’aquesta tragèdia arromançada, d’aquest elogi de l’anar tirant.

Pau Sanchis




Comentaris

Unknown ha dit…
M'encanta el llibre i m'encanta la ressenya, la meva més sincera enhorabona! Ganes de veure, de bell nou, el bildungsroman prenent forma recitada! Una aferrada i UEEE!!!
Sif ha dit…
Gràcies, Jaumot!