Fins aquest estiu l'havia llegit poc i gairebé no l'havia vist mai, però un dia de juliol vaig anar a la presentació de l'antologia poètica Cimas y abismos que li havia preparat Antonio Cabrera. L'acte es celebrava al Cafè Malvarrosa, indret mític del món literari valencià, tant del que s'expressa en castellà, com del que ho fa en català. Vaig arribar molt abans de l'hora de començament, quan el local estava buit, perquè m'havia de trobar amb un amic per xarrar d'altres coses, i vaig contemplar com a poc a poc s'anava omplint la cafeteria de poetes, lectors i amics de José Luis Parra. Al final érem una respectable multitud i faltaven cadires. Més de la meitat del públic va seguir la presentació que féu Antonio Cabrera i la lectura comentada que féu Parra de peu, i tothom va escoltar-se els dos poetes amb creixent emoció i intensitat. L'acte tenia quelcom de comiat, d'homenatge. El títol de l'antologia tenia aire de balanç. Llegint la poesia de Parra, hom entén que hi ha poetes que estimen tant la vida, com conviuen amb la mort. No era José Luis Parra un poeta de versos alegres, l'obsessió pel pas del temps que ressenya Cabrera al pròleg no li ho permetria, però sí que era vital. Avui he conegut la notícia del seu traspàs i he recordat aquella primera vesprada que el vaig escoltar aquest estiu, que també va ser la darrera. A l'antologia s'hi inclou un sever i autoirònic autoretrat del poeta al mateix Cafè Malva-Rosa on va rebre aquell càlid homenatge dels seus amics i d'alguns passavolants que allà érem:
CAFÈ MALVARROSA
A Estela y Toni Moll
II
INSCRIPCIÓN
Aquí bebió y fumó, burócrata del abismo,
desde las ocho de la tarde
a las tres de la madrugada;
aquí, grotesco desdentado que mancha cuando besa,
se enamoró de unos ojos donde el mundo amanecía;
aquí quedó un oscuro
no sé qué que quedaba balbuciendo...
Parra
y perro
y hasta puto crapulilla
de ridículo saldo,
aquí, en esta humilde portería,
local envejecido, cordial y literario,
acorde con su vida marginada,
soñó el perseverante Parra
las últimas nostalgias de su reino.
Ni Ferrater ni Lowry, ni Li Po o Dylan Thomas.
EScribió andando y a veces con la escoba.
Mal borracho y quién sabe si también
mal poeta, él
que de tan buena cepa procedía
abrazó el fango de la luna
en el charco espumoso de su orina.
Comentaris