La literatura catalana no ha freqüentat gaire la costa de
Dalmàcia, ara bé, poc mai vol dir gens i si busquem una mica trobarem ací i
allà algun autor que hi ha estat i n'ha donat testimoni. Quan hom viatja des de
la literatura catalana ha de consultar l’obra de Josep Pla. Hi ha pocs racons del continent europeu que l’escriptor de Palafrugell
no haja descrit, i la costa de l’Adriàtic oriental no és una excepció. A Les beceroles del Mediterrani, llibre que Pla va escriure segons declara per “promoure la curiositat dels meus
conciutadans per aquest mar”, hi dedica un capítol: “El litoral iugoslau de
l’Adriàtic”. És un capítol curt en què descriu els ports de l’Adriàtic de
Trieste fins a Dubrovnik tot fent la via marítima “amb un vaixell qualsevol,
perquè del que es tracta és del cabotatge”. No és l’única cosa que Pla deixà
escrita sobre Croàcia, a Les escales de Llevant segueix tota la costa Adriàtica oriental entrant des de
Trieste a Pola i baixant fins a Dubrovnik des d'on passa després a Brindisi per
anar a Grècia: "aquestes escales que ara publico constitueixen el llibre
de navegació del meu primer viatge a Grècia, a Constantinoble (ara Estambul), i
Constanza, en el mar negre, l'any 1929)." En aquest mateix viatge, com que
la tornada la fa per terra, Pla inclou les seues impressions sobre Zagreb i
Belgrad. Una de les coses que tinc pendents és fer una repassada a la seua obra
completa a la recerca de més comentaris sobre la costa de Dalmàcia i sobre la
resta de Croàcia, tanmateix diria que aquestes són les dues referències més
importants.
Les beceroles del Mediterrani està inclòs al volum 37 de l’OC, publicat el 1980 per
primera vegada. Segons Lluís Bonada, el llibre es va escriure pels volts del
1977. Les escales de Llevant, publicat al volum 13 l’OC el 1969 fa referència, com hem
vist, a un viatge de 1929, encara que el text de Pla deu estar redactat
posteriorment i, de fet, quan passa per Fiume (Rijeka) data el retrat de la
ciutat el 1938.
Al text de Les beceroles la visió de Pla de la costa adriàtica de llevant és clarament
anticomunista i antieslava. Tot el que admira de Dalmàcia és austríac, venecià
o romà o és, senzillament, el paisatge: “la impressió general és sempre la
mateixa: sense la civilització italiana (veneciana) no hi hauria res: un petit
poblet de pescadors” diu sobre Šibenik. Ací i allà deixa constància dels canvis
toponímics. En la Iugoslàvia de Tito els noms oficials dels llocs eren els
eslaus, en compte dels italians (venecians). La mirada italiana de Pla hi veu
una eslavització arbitrària, cosa que és una veritat a mitges. És a dir, els
topònims eslaus no se’ls “inventa” Iugoslàvia. El que es fa és fer-los
oficials. La qüestió dels topònims a Croàcia, de fet, dóna fe de la condició
fronterera d’aquell litoral. Frontera política i cultural i, per tant,
lingüística. A l’Adriàtic oriental és on conflueixen els límits de la Romània
amb el món eslau, el germànic i el turc. Per Pla, que parla des de la
civilització romana, això sembla que passa desapercebut. Com devia ser la
Iugoslàvia dels setanta que va veure Pla no ho podem saber (o ho podem saber
llegint altres llibres), però sí que podem conèixer la Iugoslàvia que ell ens
va voler transmetre. Pla és com un d’aquells veduttisti italians que donen
sempre l’aparença d’exactitud, que es pot confondre en objectivisme, malgrat
que en realitat ens estan donant una subtil visió pròpia, idealitzada o irònica.
A Les escales de Llevant, en canvi, el context polític que veu Pla és un altre. El 1929, Croàcia formava part del regne dels Serbis, Croats i Eslovens que, precisament aquell any, passaria a anomenar-se Regne de Iugoslàvia (3 d'octubre de 1929). A més, la ciutat de Zadar no formava part d'aquest Regne, sinó d'Itàlia, En virtut del tractat de Rapallo (1920) que va fer oficial el que de facto era des de 1918. En aquest text, Pla dóna fe de la nostàlgia per l'imperi austrohongarès que se sentia als ports d'Abbazzia en una visita anterior. Abbazzia, en croat, Opatija fou un port balneari del costat de Rijeka, de sobirania italiana també a partir de 1920. Diu Pla, sobre l'Abbazzia italiana: "El país esperava l'arribada dels aristòcrates de Viena i Budapest, però aquesta classe, com a força econòmica, havia passat a millor vida, empobrida per successives reformes agràries. Els únics que arribava eren els qui no convenien als italians: els croats de les comarques immediates". Més endavant, en parlar del Fiume feixista, comenta: "La gent està obligada a sentir-se cada dia més italianíssima, més patriota; però, a mesura que creix, fictíciament, aquesta temperatura, més curtes són les racions alimentàries. Cada vegada que criden Viva il Duce, s'han d'escurçar la corretja". Sobre Fiume-Rijeka, anys més tard, torna a comentar les vicissituds polítiques dels anys vint, en concret, l'aventura feixistoide del poeta d'Annunzio i la proclamació de l'Estat Lliure de Fiume, que durà de 1920 a 1924: "Quan es produïren els tractats de la primera guerra mundial, Fiume fou atorgat, per raons racials, a Iugoslàvia. El patriotisme italià protestà. El poeta d'Annunzio s'apoderà de Fiume, amb quatre amics, enmig d'un escàndol mundial. Li fou atorgat el títol de Monte-Nevoso, una muntanya dels Alps Balcànics. El president Wilson tingué un gran disgust -un dels més grans que li produïren aquests tractats. La qüestió produí dos considerables esdeveniments: la retirada dels EUA d'Europa i la creació del feixisme italià."
Gabriele D'Annunzio |
Pla, en aquest dos capítols Adriàtics descriu, a més de fer referències a l'actualitat i la història política, els paisatges i les ciutats que es troba tot fent cabotatge. M'ha interessat especialment, per raons òbvies, el que va escriure sobre la ciutat de Zadar, però això ho deixe per al proper post.
Comentaris