L'amor per la paraula viva

I
L'amor per la paraula viva

El mes passat vaig participar a la I Trobada Iberoromànica de Poesia, organitzada per José Enrique Gargallo i Joan Fontana a la Universitat de Barcelona. La trobada duia un títol ben suggerent: "L'amor per la paraula viva" que, a més, la introduïa en la programació de la celebració maragalliana "L'any de la paraula viva", alhora que ens retornava al sentit etimològic del mot "filologia". A la trobada hi vam participar quatre poetes que representàvem quatre de les diverses llengües neollatines que es parlen a la nostra península, Alfonso Alegre (castellà), Olalla Cociña (gallec), Márcio Catunda (portuguès) i jo mateix (català). La participació de Catunda, escriptor i diplomàtic brasiler resident a Madrid, ampliava l'àmbit de la trobada a tots dos continents. Era 14 de maig i mentre nosaltres celebràvem el nostre acte se sentien els crits de les manifestacions que reprenien l'ambient de protesta del 15 de maig de l'any passat. Durant la trobada es  va parlar molt, no per voluntat dels poetes, sinó perquè ens ho van preguntar, de la utilitat de la poesia. A partir de la resposta d'Alfonso Alegre, que va dir que la poesia no servia per a res, jo vaig anar-me'n com un pèndol cap a la banda contrària i vaig afirmar que servia per a tot. Afortunadament, la supervivència de la poesia no depèn de si és útil o no. La poesia, simplement, és. Molt més important és que siguen útils les manifestacions en contra dels abusos de poder que contínuament vivim i molt més important és que siguen útils les llengües en les quals s'expressa aquesta poesia.

II
L'odi per la paraula viva

Una trobada com la que estic descrivint és una cosa ben rara en els temps que corren, per maldat, per ignorància o per desídia o per totes tres coses. Ens hem acostumat a ignorar-nos els uns als altres. En aquella taula de poetes i de parlants de llengües diferents, en la qual faltaven representants de l'asturià, de l'aragonès, del mirandès, de l'occità que queda sota l'administració espanyola i catalana, és a dir, l'aranès (cosa que de ben segur esmenarà el professor Gargallo a la primera ocasió que tinga), s'estava concretant la possibilitat feliç de conviure en una Península Ibèrica (i tant me fa si s'organitza políticament en un o quatre estats) en què tots els parlants de totes les llengües pogueren conviure (i ací cal fer entrar també una llengua que no és romànica, però sí que és peninsular: l'euskera). Just el contrari del que la trista realitat demostra. Els atacs furibunds al català al País Valencià, les Illes Balears i la Franja de Ponent, o la insignificança institucional a què estan reduïdes llengües com l'asturià o l'aragonès han de ser fruit d'una maldat o d'una ignorància que no sóc capaç d'entendre i que cada vegada em deixa més perplex. 
La meua experiència com a professor de català a una universitat estrangera durant els darrers sis anys m'ha permès arribar a una conclusió: és possible explicar, des del punt de vista lingüístic i cultural, una Península Ibèrica rica i diversa (com l'hauria somiada, per exemple, Salvador Espriu). Durant sis anys he format part d'un equip de persones que ha maldat per crear en un grup d'estudiants una imatge coral de la nostra realitat cultural. Els nostres estudiants han estudiat tots almenys dues llengües iberoromàniques, i alguns n'han estudiat tres o quatre (català, castellà, gallec i portuguès), a més, han sentit parlar de les altres llengües que es parlen a la península i han pogut conèixer-ne la literatura. No s'han mort, ni s'han posat de color verd, ni els ha explotat el cap. Simplement, ho han entès. D'aquest paisatge cultural inventat, imaginat, del qual formem part un grapat de professors i estudiants de filologia i tots els amics intel·lectuals i artistes que ens han visitat, en dèiem i en diem la República Iberoromànica de Zadar.
Mentrestant, al Regne d'Espanya, els governants continuen canviant el nom de les llengües per dividir i aniquilar, i els periòdics més llegits fan enquestes preguntant-se si l'escàs plurilingüisme de les institucions espanyoles (el del Senat) no serà una despesa inútil. Potser si en compte de demanar-se aquestes coses, a algú se li hagués acudit fer un curs obligatori per als estudiants de tot l'estat en què s'explicaren els rudiments de les altres llengües (i disculpeu-me la ingenuïtat), "otro gallo cantaría". Jo proposaria, de fet, que de la mateixa manera que en universitats europees i americanes les llengües iberoromàniques conviuen dins dels mateixos estudis de filologia, a l'estat espanyol es creara un gran estudi filològic en què les llengües peninsulars anaren lligades i de la mà i que, per tant, a totes les universitats espanyoles s'estudiaren aquestes llengües. El coneixement mutu com a solució ingènua i utòpica a l'enfrontament sempitern.

III
L'esperança de la paraula viva

Aquesta digressió m'ha dut molt lluny i segur que els meus arguments són matisables, discutibles o, fins i tot, risibles. El cas és que, malgrat que tot convida al pessimisme, jo pense que trobades com la que va convocar el professor José Enrique Gargallo conviden a ser optimista i a creure que si estimem les paraules, les nostres i les dels altres, podem conviure (i insistisc que no parle d'ordenacions polítiques concretes, això és un altre tema). Això sí, s'ha de tenir voluntat, i aquest professor de la Universitat de Barcelona la té. Tant és així, que durant aquest any ha tingut un espai al programa de Televisió Espanyola "Para todos la 2" en què explicava "El origen de las palabras" sense deixar mai d'esmentar altres llengües romàniques, peninsulars o no, de les quals el castellà és germana. Aquesta avinentesa també ha permès que la trobada iberoromànica haja cridat l'atenció d'aquest programa divulgatiu. Han estat pocs minuts, però durant una estona l'esperit iberoromànic ha ocupat la pantalla sencera de la televisió pública espanyola.




Comentaris

paui ha dit…
Gran article (se n'ix de la categoria de post per tots els costats, desfilassant les costures).