"Exercir la prostitució és un noble joc de cartes. Jugues o no jugues. un segell per esdevenir nòmada de les administracions. Jo què sé. És com donar pinso als porcs mentre aquests només pensen en figues seques. Aquí estam. Davant la veritable "indústria" de la cultura: aquesta maçoneria equànime de fetges castrats. Com un il·lustre indesitjable va dir "Espanya va bien" podríem posar en boca de J.P. que "Això és una soll". Contra tot això, l'EREMITISME" (Primer paràgraf de l'editorial del número 15 de la revista Pèl Capell)
Potser ara pecaré de passió d'amic i admirador d'un col·lectiu que ha demostrat tenir una capacitat espectacular per sacsejar els ambients de la literatura catalana, però crec que el fenomen Pèl Capell caldrà estudiar-lo detingudament en el futur. Amb aquest són quinze els números d'una revista -encara que hem de recordar que Pèl Capell és també l'antologia Pedra Foguera i nombrosos recitals i accions poètiques- que ha servit d'altaveu de nous autors, però també de plataforma per reivindicar la lectura que fan de clàssics com Blai Bonet, Miquel Bauçà, Maria Mercè Marçal o Vicent Andrés Estellés, com a espai de diàleg amb poetes de terres llunyanes (em referisc al número dedicat a la poesia sèrbia, però no només...), i com a tribuna des de la qual retre homenatge públic als mestres estimats com Màrius Sampere, Francesc Garriga i, ara, Josep Palàcios.
Des dels primers números fins ara han passat set anys i la revista, com els seus artífexs, ha crescut. Ara és més elegant, té més pàgines i entén la irreverència d'una altra manera. Això no vol dir que hagen deixat de ser irreverents. Dir-li a Palàcios a l'editorial de la revista que li dediquen que "alguns d'aquest consell de redacció troben poc útil i detestable dedicar un número a J.P. per la seva supèrbia a l'hora de pronunciar un mutisme provocatiu de primer ordre però alhora nebulós", és tenir nassos. Encara que després afegeixen: "D'altres pensen que és indispensable i necessari: donar nova boca i veu a una màscara que s'emmiralla amb l'oblit i el no-res, l'instant de l'ombra". De fet, la irreverència pelcapellesca acostuma a escopir a la closca pelada de la misèria mental i la desídia ploramiques, alhora que exalta les bondats de la literatura i de la passió per la literatura, per tant mai no faltarien el respecte a algú com Palàcios. Al capdavall, veure aquests jovenets fent cas dels avis venerables de casa nostra és més entranyable que revolucionari, però això no li treu bellesa al gest.
Ara, com dèiem, li ha tocat el torn a Josep Palàcios. El gran escriptor ocult dels Països Catalans. I ja té mèrit, perquè deu ser molt més complicat ser un escriptor ocult a Sueca, que no als EUA de Pynchon i Salinger. O potser no, potser Pynchon també viu a una Sueca qualsevol de les Amèriques. No ens desviem de la qüestió, però. Aquesta revista és la història d'una recerca, una quête d'aquest autor que s'amaga darrere d'una obra extraordinària, és a dir, fora de tot ordre, excepte el propi. I aquesta recerca de l'autor agafa forma epistolar en la major part dels casos. En aquestes cartes hi trobem l'admiració i el coneixement de l'obra, i també l'enigma de l'escriptor. La nòmina de col·laboradors és excel·lent (la majoria s'amaguen darrere d'inicials, però el lector atent ja sabrà desxifrar-les) i les il·lustracions de Manuel Boix tot un luxe. Tota la revista és una altra victòria d'aquests agitadors del viure poèticament que són gent com Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell i la resta del col·lectiu que fa possible la revista Pèl Capell.
Aquest número 15 es presentarà aquest dijous, 7 de juny de 2012, a la sala d'actes de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Jo tindré el plaer de presentar l'acte en què hi participaran Francesc Bononad, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Salvador Company i, en representació de Pèl Capell, Pau Vadell i Lucia Pietrelli.
Des dels primers números fins ara han passat set anys i la revista, com els seus artífexs, ha crescut. Ara és més elegant, té més pàgines i entén la irreverència d'una altra manera. Això no vol dir que hagen deixat de ser irreverents. Dir-li a Palàcios a l'editorial de la revista que li dediquen que "alguns d'aquest consell de redacció troben poc útil i detestable dedicar un número a J.P. per la seva supèrbia a l'hora de pronunciar un mutisme provocatiu de primer ordre però alhora nebulós", és tenir nassos. Encara que després afegeixen: "D'altres pensen que és indispensable i necessari: donar nova boca i veu a una màscara que s'emmiralla amb l'oblit i el no-res, l'instant de l'ombra". De fet, la irreverència pelcapellesca acostuma a escopir a la closca pelada de la misèria mental i la desídia ploramiques, alhora que exalta les bondats de la literatura i de la passió per la literatura, per tant mai no faltarien el respecte a algú com Palàcios. Al capdavall, veure aquests jovenets fent cas dels avis venerables de casa nostra és més entranyable que revolucionari, però això no li treu bellesa al gest.
Ara, com dèiem, li ha tocat el torn a Josep Palàcios. El gran escriptor ocult dels Països Catalans. I ja té mèrit, perquè deu ser molt més complicat ser un escriptor ocult a Sueca, que no als EUA de Pynchon i Salinger. O potser no, potser Pynchon també viu a una Sueca qualsevol de les Amèriques. No ens desviem de la qüestió, però. Aquesta revista és la història d'una recerca, una quête d'aquest autor que s'amaga darrere d'una obra extraordinària, és a dir, fora de tot ordre, excepte el propi. I aquesta recerca de l'autor agafa forma epistolar en la major part dels casos. En aquestes cartes hi trobem l'admiració i el coneixement de l'obra, i també l'enigma de l'escriptor. La nòmina de col·laboradors és excel·lent (la majoria s'amaguen darrere d'inicials, però el lector atent ja sabrà desxifrar-les) i les il·lustracions de Manuel Boix tot un luxe. Tota la revista és una altra victòria d'aquests agitadors del viure poèticament que són gent com Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell i la resta del col·lectiu que fa possible la revista Pèl Capell.
Aquest número 15 es presentarà aquest dijous, 7 de juny de 2012, a la sala d'actes de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Jo tindré el plaer de presentar l'acte en què hi participaran Francesc Bononad, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Salvador Company i, en representació de Pèl Capell, Pau Vadell i Lucia Pietrelli.
Comentaris