Sobre Fuster


Avui fa cinquanta anys que va eixir al carrer Nosaltres els valencians. Un llibre fonamental per entendre el que ha passat al País Valencià en els darrers segles i, més encara, en els darrers cinquanta anys. Potser la cosa més important de Nosaltres els valencians no siga, doncs, el que explica de la història passada del poble, sinó el que ha provocat en el seu futur que és el nostre present. La capacitat d'influència sobre la realitat que mirava d'explicar Fuster amb el seu llibre és el que converteix Nosaltres els valencians en una peça clau. El 1962 Fuster també va publicar la guia El País Valenciano, un llibre que va encendre les ires de certs sectors amb molta més virulència (sempre he pensat que és que l'altre no se l'havien llegit). 
Vicent Andrés Estellés recordava els atacs als llibres de Fuster amb un epigrama claríssim:

LI

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca:
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula
un tenebrós prestigi-;
sanchis guarner, recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

Hom diria o voldria que aquells temps foren llunyans, els anys grisos de la postguerra i la dictadura, però precisament ahir el diari Levante-Emv explicava que l'estàtua de Vicent Andrés Estellés havia estat danyada de nou per uns vàndals, com també ha passat en diverses ocasions amb els monuments dedicats a Fuster i Sanchis Guarner. En fi, tot de coses que ja sabem sobre el sector més burro i recalcitrant d'aquest país.
La millor manera de combatre tot això és, no cal dir-ho, seguir llegint Fuster. El Fuster assagista i el Fuster poeta, que també té molt a dir, encara. Avui mateix, Vilaweb publica un vídeo en què Ovidi Montllor recita alguns dels seus poemes. Jo ara vull deixar aquest gran poema de l'escriptor de Sueca sobre la ciutat de València, una ciutat que potser algun dia despertarà i reconeixerà en ell l'intel·lectual que la va fer ser centre d'un país i no mer apèndix.

POEMA SOBRE VALÈNCIA

                                               a Richart i a Ventura

Amb l'alba, la ciutat és més bruta i extensa.

Darrera el serení, després del llum amable
que situa els cantons, quan el son es completa,
l'alba intenta assolir les primeres comarques
del cel i els campanars, i despulla i espolsa
els carrers, les palpebres, els geranis dels testos

Amb l'alba en les parets, la ciutat sembla un càstig.

A les finestres altres,
un llençol perd les vores
El vi i el llibre tornen.
¿No sentiu congregar-se
l'alè dels matrimonis colpejant contra el clima?
El peix, en les parades, bota com un silenci.
¿No veieu com s'afanyen
el taulell detingut, la campana que es trenca?
Un home sense dents busca un tren o una alosa.
¿No es reintegra el càlcul
al curs del cansament i al cos llarg de les dides?
El neguit apareix sota les fiambreres.

Un olor insistent, de llautó o de feblesa,
comunica la nova d'haver-se obert el canvi.
El vell impuls atònit que domina les boques
s'amplia en els vestíbuls.

La ciutat, presonera de la teula s'hi esgota.

El sol, o la nit plena, potser la protegeixen:
ara és nua, principi,
indecisa, corrent -poder que s'aventura
cap a dins, pels racons, pels seus bastidors negres.
Més bruta i més extensa,
i l'alba malgrat tot també ací és alba.

El pa acabat de coure,
un pa pastat amb ferros,
sense sal, sense força,
avança sordament lleuger, contra la urgència.

La ciutat, l'alba, el cor, dins la humitat profunda,
dins la humitat lluent i apegalosa
dubten per un instant entre el plor i la venda.



Comentaris

M'ha emocionat aquest homenatge teu a en Fuster, l'home de la dignitat i les paraules clares, estimat, odiat i traït. Però també m'ha corprès el teu poema, tan carregat d'esperança en una València on "l'alba malgrat tot també ací és alba": tots esperem l'alba arraulits en la foscor dels temps que ens toca viure, però sentir una veu esperançada ajuda a esperar i sobreviure. Gràcies, Pau!
Sif ha dit…
Gràcies Albert pel teu comentari i un aclariment, el poema no és meu, sinó de Fuster. Ja volguera jo. Ara he rellegit el post i he vist que la frase es prestava a confusió. Ja està corregit. Una abraçada,
Pau