Palabras para Julia de José Agustín Goytisolo

Des de fa algunes setmanes vaig penjant alguns poemes perquè sí, perquè em ve gust, i els pose l'etiqueta "Poemes de capçalera". Em referisc, és clar, a aquells poemes que sempre hi són, aquells que ens sabem gairebé de memòria des del moment que els vam llegir i que evoquem en diverses situacions. Aquest blog va ple d'alguns d'aquests poemes de capçalera meus, però només ara he començat a anomenar-los així públicament. Del meu llistat particular, aquest que penge avui és, potser, un dels que m'acompanya des de fa més anys, un dels que evoca records més antics. Poemes com aquest, o com el de Kavafis que vaig penjar fa uns dies, a banda del que puguen voler dir si els sotmetem a una lectura rigorosa, són com un palimpsest o com una capsa per guardar moments que no volem oblidar. Això els revesteix d'un significat íntim que els fa molt especials i que ens empeny a compartir-los. Ara bé, aquest sentit íntim és, evidentment, intransferible. Afortunadament, com que són bons poemes, això no té gaire importància.




PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.



José Agustín Goytisolo

Comentaris

maria ha dit…
És un gust tornar-los a trobar ací, aquests poemes..., podria ser una bona cosa copiar-te aquesta categoria d'entrades...
Sif ha dit…
Tota teua. Seria bonic veure quin llistat acaba fent cadascú.
M'ha emocionat retrobar aquí aquest poema, Pau. Vaig tenir el goig de conèixer en José Agustín, també vaig conèixer la Julia... i durant el Festival de Poesía del Moncayo de 2010 s'hi va afegir el plaer de conèixer en Paco Ibáñez (que va intervenir en l'homenatge a José Antonio Labordeta, al monestir de Veruela, i va cantar entre altres aquesta cançó, i "El lobito bueno") i xerrar amb ell. El teu post, per tant, em porta alhora records tristos i agradables.
Anònim ha dit…
completament eriçonada.

gràcies.

coralet
Sif ha dit…
Albert, a aquesta mena de records em referia, exactament. Aquestes anècdotes formen una pàtina invisible al voltant d'aquest poema i de molts altres que el fan diferent per a cadascun dels seus lectors.

Cantireta, Corralet, feliç de compartir emocions amb vosaltres.