La conclusió és que no som gaire lluny de la mentalitat barroca en aquests temps de crisi que corren i que, per això, ens estimem el que és passatger i carnal, i al mateix temps estem temptats de rebutjar el món, d'enviar-ho tot a pastar, o ens recreem en descriure la lletjor, i volem viure la immediatesa de les coses, físicament, com si s'hagueren esfondrat tots els ideals i només quedara allò que és efímer. Més o menys aquesta idea, i molta ironia, és la que es va extreure de la visita de Josep Pedrals a la República Iberoromànica de Zadar, que enguany s'ha engrandit gràcies a l'entusiasme dels quatre professors de llengües portuguesa, castellana, gallega i catalana i de les estudiants. Feia temps que no s'havia vist aquest nivell de compenetració.
Però tornant a Pedrals, que és un poeta barroc, que vol dir moltes coses i algunes de contràries i totes mitjançant la poesia, ens va convèncer en un taller-recital que la poesia catalana dels segles que durant massa temps hem anomenat "decadència" també diu moltes coses i les diu bé (fet que els professors de literatura de l'Edat Moderna segur que li agraeixen) i després va proposar a les estudiants de català de Zadar que escrigueren uns versets barrocs i els recitaren, després. Convertia així el públic en protagonista i ens convencia que la poesia cal buscar-la sempre, fins i tot on menys se l'espera, i al final brolla, o vessa.
Pedrals és un dels grans d'aquest temps possiblement perquè, des del domini de les formes d'escriptura i dicció, sap fotre-se'n de gairebé tot. És el contrari del poeta taciturn i pensarós. De fet, sembla que ja ho haja pensat tot i que, per això, es puga permetre deformar-ho amb l'espill de l'ironia o donar-li la forma d'un poema. O també que es mira el món amb la socarroneria i la innocència del xiquet entremaliat. Amant de la conversa peripatètica, hem caminat per Zadar per racons que jo feia temps que no xafava (veieu la foto d'aquest pati que s'amagava darrere les bastides que cobrien l'església de Sant Crisògon fins fa pocs mesos), perquè, com passa sovint, si no tens ningú amb qui conversar, te n'oblides del plaer d'anar tirant. que és el que importa, realment. Bon menjador i bon bevedor (eutròfic), la tertúlia continuava a bars i restaurants.
Al recital, compartit amb Maria Lado i Meri Videc (de qui potser parlaré si el calendari que m'espera m'ho permet), ho va tornar a fer. Virtuosisme i artifici es conjuminen per desarmar l'oïdor, sobretot aquell que assisteix a un recital amb prejudicis, i es troba amb una altra cosa. Dirien, però la poesia no és una cosa seriosa? I tant que ho és, ací s'ha parlat d'amor i desamor, de política (magnífica la cançó dels dictadors), de formatges i literatura, de sexe i d'altres qüestions que són ben serioses, perquè el joc sempre és una cosa seriosa, i per això fa riure quan cal, i també sap commoure quan s'escau (per exemple). Al recital, Pedrals va desplegar el seu repertori, en català i també en castellà, tot i que es va estalviar l'Amor és un peix, que les estudiants li demanaven insistentment. És igual, Pedrals, perquè ja la van cantar elles al karaoke del dijous i van ser les primeres de pujar a la palestra! De tot plegat, em quede amb un poema, "La lectora", que Vedrana Lovrinović ha traduït al croat:
ČITATELJICA
Sanjah čitateljicu
koja je žudjela za više:
mojih stihova,
zavodnicu,
čitala ih takvim usnama
da ih je na kraju
poljubila.
Zatim ih je dahom
vlažila
I prstima dodirivala
riječi
da bi odnijela poeziju,
kao tinta od ambrozije
drugim još daljim usnama.
LA LECTORA
He somiat una lectora
que es delia més enllà:
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.
Després, amb l'alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d'ambrosia,
a altres llavis més remots.
I una cançó dels eutròfics, que no ha tret el caparró aquests dies, però que m'agrada molt:
Comentaris
besades! *