A Budapest




A partir de demà i fins al 26 d'abril se celebrarà a Budapest el Simposi Internacional de Catalanística que commemora els 40 anys dels estudis catalans a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest. La fita és prou impressionant com per merèixer el reconeixement de tota la comunitat catalanòfila. La feina que han fet durant anys professors com Kálmán Faluba i els diversos lectors de català que hi han passat durant aquestes quatre dècades, com el malaguanyat i enyorat Eloi Castelló o l'actual, Carles Bartual. 
La programació d'aquest simposi inclou, a més d'una completíssima part acadèmica, algunes activitats paral·leles, com ara un recital de poesia que em permetran fer els dos professors suara citats, Faluba i Bartual. Serà el dimecres 26 al Kossuth Klub (Múzeum utca, 7). Abans del recital, l'amiga Krisztina Nemes, a qui vaig conèixer fa uns a Mequinensa i que ara m'ha traduït alguns poemes a l'hongarès, presentarà la seua traducció, precisament, de les Històries de la mà esquerra de Jesús Moncada.


Un dels poemes que recitaré serà el que tradicionalment obre el cançoner d'Ausiàs March:


Així com cell qui en lo somni es delita 
e son delit de foll pensament ve, 
ne pren a mi, que el temps passat me té 
l'imaginar, que altre bé no hi habita. 
Sentint estar en aguait ma dolor, 
sabent de cert que en ses mans he de jaure, 
temps d'avenir en negun bé em pot caure: 
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador, 
mas del passat, que és no-res e finit; 
d'aquest pensar me sojorn e em delit, 
mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor, 
sí com aquell qui és jutjat a mort 
e de llong temps la sap e s'aconhorta, 
e creure el fan que li serà estorta 
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort 
e que passàs ma vida en dorment! 
Malament viu qui té lo pensament 
per enemic, fent-li d'enuigs report; 
e, com lo vol d'algun plaer servir, 
li'n pren així com dona ab son infant, 
que, si verí li demana plorant, 
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir 
que no mesclar poca part de plaer 
entre aquells mals, qui em giten de saber 
com del passat plaer me cové eixir. 
Llas! Mon delit dolor se converteix; 
doble és l'afany aprés d'un poc repòs, 
sí co el malalt qui, per un plasent mos, 
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l'ermità qui enyorament no el creix 
d'aquells amics que tenia en lo món, 
essent llong temps que en lo poblat no fón, 
per fortuit cas un d'ells li apareix, 
qui los passats plaers li renovella, 
sí que el passat present li fan tornar; 
mas, com se'n part, l'és forçat congoixar: 
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.

Plena de seny, quan amor és molt vella, 
absença és lo verme que la gasta, 
si fermetat durament no contrasta 
en creure poc, si l'envejós consella.

Que en hongarès, en la versió de Déri Bálasz fa així:

 Ahogyan az, ki álomban gyönyört lel,
és gyönyöre bolond hitből ered,
úgy vagyok én, hisz képzeletemet
nem lakja más: teli elmúlt idővel.
Érzem, a kín reám leselkedik,
s tudván tudom, kezébe kell hogy essem;
nem kecsegtet a jövő jóval engem―
csak az a múlt, más jobb nem érhet itt.
Mért szeretném a jelent? Nem hevít.
Csupán a múlt: semmi, vége szakadt.
E gondolat gyönyört és nyugtot ad,
s ha elvesztem, kínom erősödik.
Ilyen lehet a halálra itélt,
ki tudja rég..., s beletörődik végre,
majd becsapják hogy nem kötik fel mégse;
rá sem eszmél: kivégzik, s mit se kért.
Gondolatom haljon meg, Istenért!,
és életem alvásban teljen el,
mert rosszul él, a gondolat kivel
ellenséges, s kínra ad néki hírt.
S ha egyszer már kis gyönyör kellene,
azzal öli, mint anyja gyermekét,
ha kérkeli, sírván a méregért,
s oly esztelen, hogy nem mond ellene.
Fájdalmamat inkább ne tűrjem-e?
Egy kis gyönyört miért vegyíteni
a rossz közé, mely eszem elveszi,
ha múlt gyönyört már hagynom illene?
Jaj, a gyönyör kínra fordul hamar!
kettős a kín kis nyugalom után!
Mint a beteg; egy falatot kiván
lenyelni csak, s gyomra örökre mar.
Mint remete, kiből a vágy kihal
tudni: él még a sok régi barát?
Hisz oly soká lakott helyet se lát;
s feltűnik egy; s épp amit nem akar:
a múlt gyönyör mind új életre támad,
bizony, a múlt visszatér mint jelen.
S ha távozik, marad a gyötrelem.
A jó kiált, ha fut, s már itt a bánat!

Ésszel-teljes, a szerelem ha már agg,
a távollét szétrágja, mint a féreg,
szilárd hűség ha nem nyújt menedéket,
hogy ne higgyünk az irigyek szavának






Comentaris