Cada vegada que comente a classe el poema de Jordi de Sant Jordi que coneguem amb el títol d'El presoner acabe reflexionant en veu alta sobre dos dels temes que s'hi plantegen. El de la llibertat i el de l'enyor d'allò que s'ha perdut. També hi ha, és clar, la requesta al senyor perquè complisca la part del pacte de vassallatge que els uneix i una gran quantitat de qüestions que aquest petit poema de circumstàncies planteja amb una càrrega d'emotivitat colpidora. Crec que, precisament,el fet que coneguem tan bé la circumstància concreta de la redacció del poema, saber que Jordi de Sant Jordi va ser empresonat per les tropes de Francesco Sforza amb altres cavallers catalans exactament el 30 de maig de 1423 a Nàpols, li dóna una força especial al poema. No vull dir que l'anècdota done força al poema -tot i que el genera, cosa que ja la fa determinant-, sinó que el fet de conèixer-la ens estalvia d'especular amb les convencions. Jordi de Sant Jordi fa servir unes eines literàries determinades per expressar uns estats d'ànim molt concrets i aquest estats d'ànim són ben humans (massa humans n'hauria dit el Carles Riba de les Elegies) i generen uns versos francament commovedors.
Deserts d'amichs, de bens e de senyor,
en estrany loch y en stranya contrada,
luny de tot be, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caytivada,
me trop del tot en mal poder sotsmes,
no vey algu que de me s'aja cura,
e soy guardats, enclos, ferrats e pres,
de que.n fau grat a ma trista ventura.
Eu hay vist temps que no.m plasia res,
ara.m content de ço qui.m fay tristura,
e los grillons laugers ara preu mes
qu'en lo passat la bella brodadura.
Ffortuna vey qu'a mostrat son voler
çsus me, volent qu'en tal punt vengut sia;
però no.m cur, pus ay fayt mon dever
ab tots los bons que.m trob en companyia.
Car prench conort de com suy presñoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d'armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prench conort quan no puch conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d'altra part cuyt de tristor morir
com vey que.l mon del revers se contenta.
Tots aquests mals no.m son res de soffrir
en esguart d'u qui al cor me destenta
e.m fay tot jorn d'esperança partir:
com no vey res que.ns avans d'una spenta
en acunçar nostre desliurament,
e mes que vey ço que.ns demana Sforça,
que no sofir algu rahonamen,
de que langueix ma virtut e ma força.
Per que no say ni vey res al presen
que.m puixe dar en valor d'una scorça,
mas Deu tot sol, de qui prench fundamen
e de qui fiu, hi.b qui mon cor c'esforça;
e d'altra part del bon rey liberal,
qui.m socorrech per gentilesa granda,
lo qui.ns ha mes del tot en aquest mal,
qu'ell me.n traura, car soy jus sa comanda.
Reys virtuos, mon senyor natural,
tots al presen no.us fem altra demanda,
mas que.us recort que vostra sanch reyal
may defalli al qui fos de sa banda.
Ara el que correspondria seria adjuntar ací la cançó feta per Raimon, però el cas és que el tema dels presoners i la llibertat ha generat molta literatura i moltes cançons. A mi el presoner de Jordi de Sant Jordi em sembla un dels exemples més reeixits i, per aquelles coses que tenen les anècdotes i les circumstàncies de cadascú, quan el torne a llegir em vénen al cap dues cançons populars que tracten el mateix tema,. cadascuna a la seua manera. Un és aquest "romance" que, després d'haver-lo memoritzat de ben xicotet per a alguna classe de llengua castellana, encara recorde:
ROMANCE DEL PRISIONERO
Que por mayo era, por mayo,
cuando hace la calor
y están los campos en flor,
cuando canta la calandria
y responde el ruiseñor,
cuando los enamorados
van a servir al amor;
sino yo, triste, cuitado,
que vivo en esta prisión;
que ni sé cuándo es de día
ni cuándo las noches son,
sino por una avecilla
que me cantaba el albor.
Matómela un ballestero;
déle Dios mal galardón.
I l'altre, aquesta cançó d'Andrés Calamaro i Gringui Herrera que també em sé gairebé de memòria des que fa alguns estius vaig escoltar el disc d'El Cantante uns quants centenars de vegades.
Comentaris