L'agre regust d'arròs caldós esclatat



Aquest és el quart any que he col·laborat amb la impenitent revista Marxa popular fallera que coordinen Vicent Penya i Francesc Ferrer. El número d'enguany es pot trobar en algunes llibreries i quioscos valencians i compta amb una bona nòmina de col·laboradors. Podeu llegir una crònica de la presentació  que es va fer el 3 de març als blogs de Francesc Mompó i Mercè Climent. I aquesta és la meua col·laboració:

L’AGRE REGUST D’ARRÒS CALDÓS ESCLATAT


Els dies que durava la setmana fallera els excessos ens feien anar sempre amb el cos rebolicat. Teníem quinze, setze o dèsset anys, i el casal era l’únic bar del poble que no tancava mai, o almenys aquest era el nostre objectiu. Visitàvem els altres casals i tastàvem els beuratges misteriosos de les altres tribus, que s’assemblaven sospitosament als de la nostra. De sobte, l’amistat entre els membres de les diferents tribus es feia necessària. Les bandositats dels anys prepúbers, en què amb nocturnitat i traïdoria fèiem ús d’enginys explosius per soscavar la integritat dels grotescos tòtems rivals, quedaven aparcades en benefici dels rituals d’apariament. Tanmateix, hi havia recels difícils de superar i observàvem amb desconfiança l’equip de música i llums nou de trinca de la falla del carrer Tal i adjacents i envejàvem la marca de ginebra amb què els de la falla de la plaça Qual i Pasqual preparaven la seua poció. O potser, entràvem ufanosos i somrèiem de sota nas amb ulls sorneguers, perquè el nostre casal disposava d’unes neveres noves que mantenien frescos els líquids que era necessari ingerir durant els dies que durava el ritual d’erecció, adoració i ignició dels tòtems. Calia, per aguantar tantes nits seguides de danses rituals i tants dies de batalles pirotècniques i desfilades triomfals pels carrers del poble, anar ben servit de combustible, líquid i sòlid. Sobretot sòlid durant el dia, cosa que permetia acumular líquid durant la nit sense més conseqüències que la de notar l’agre regust d’arròs caldós esclatat en despertar-se sobtadament abandonat en una cadira de plàstic de color blanc orxateria en sonar la primera carcassa de l’alba del darrer dia de festa. Aleshores, encara amb el regust a la gorja calia córrer cap a casa, posar-se sota el raig purificador, llevar-se de damunt l’olor a pólvora, pols, fum de llenya de taronger o de tabac amb coses, i potser del perfum d’alguna fallereta a qui t’havies arrimat tant com permetien les lleis de la física sense aconseguir res més, però, que aquell record que ara esborraves amb gel de dutxa. En acabat, calia posar-se la brusa i el mocador amb l’emblema de la tribu brodat, els texans i les espardenyes de careta, rentar-se bé la boca, dues o tres vegades i la cara per espavilar les bosses dels ulls que, tanmateix, havien de quedar ocultes darrere les ulleres de sol, mentre ja embocaves escala avall, corrent cap a la despertà a embolcallar-te de nou amb les olors que acabaves d’expulsar de la pell i anaves imaginant l’entrepà del desdejuni de sepionet o de blanc i negre amb allioli per veure si desapareixia d’una vegada l’agre regust d’arròs caldós esclatat, que perdurava.

Comentaris

Anònim ha dit…
respecte al post anterior sobre la mirada d'ulisses, vaig veure, en una altra vida, al xerea de valència una pel·li, sweetmovie, en la qual un bust de marx feia de mascaró d'un vaixell que "rossolava" pel canals d'amsterdam, em sembla recordar també que el director era balcànic, si és q això significa alguna cosa.
Sif ha dit…
Hola Anònim, curiosa aportació. No conec aquesta pel·lícula, però és interessant la reiteració dels bustos navegants en el cinema de la península balcànica.