Aquest és el quart any que he col·laborat amb la impenitent revista Marxa popular fallera que coordinen Vicent Penya i Francesc Ferrer. El número d'enguany es pot trobar en algunes llibreries i quioscos valencians i compta amb una bona nòmina de col·laboradors. Podeu llegir una crònica de la presentació que es va fer el 3 de març als blogs de Francesc Mompó i Mercè Climent. I aquesta és la meua col·laboració:
L’AGRE REGUST D’ARRÒS CALDÓS ESCLATAT
Els
dies que durava la setmana fallera els excessos ens feien anar sempre amb el
cos rebolicat. Teníem quinze, setze o dèsset anys, i el casal era l’únic bar
del poble que no tancava mai, o almenys aquest era el nostre objectiu. Visitàvem
els altres casals i tastàvem els beuratges misteriosos de les altres tribus,
que s’assemblaven sospitosament als de la nostra. De sobte, l’amistat entre els
membres de les diferents tribus es feia necessària. Les bandositats dels anys
prepúbers, en què amb nocturnitat i traïdoria fèiem ús d’enginys explosius per
soscavar la integritat dels grotescos tòtems rivals, quedaven aparcades en
benefici dels rituals d’apariament. Tanmateix, hi havia recels difícils de
superar i observàvem amb desconfiança l’equip de música i llums nou de trinca
de la falla del carrer Tal i adjacents i envejàvem la marca de ginebra amb què
els de la falla de la plaça Qual i Pasqual preparaven la seua poció. O potser,
entràvem ufanosos i somrèiem de sota nas amb ulls sorneguers, perquè el nostre
casal disposava d’unes neveres noves que mantenien frescos els líquids que era
necessari ingerir durant els dies que durava el ritual d’erecció, adoració i
ignició dels tòtems. Calia, per aguantar tantes nits seguides de danses rituals
i tants dies de batalles pirotècniques i desfilades triomfals pels carrers del
poble, anar ben servit de combustible, líquid i sòlid. Sobretot sòlid durant el
dia, cosa que permetia acumular líquid durant la nit sense més conseqüències
que la de notar l’agre regust d’arròs caldós esclatat en despertar-se
sobtadament abandonat en una cadira de plàstic de color blanc orxateria en
sonar la primera carcassa de l’alba del darrer dia de festa. Aleshores, encara
amb el regust a la gorja calia córrer cap a casa, posar-se sota el raig
purificador, llevar-se de damunt l’olor a pólvora, pols, fum de llenya de
taronger o de tabac amb coses, i potser del perfum d’alguna fallereta a qui
t’havies arrimat tant com permetien les lleis de la física sense aconseguir res
més, però, que aquell record que ara esborraves amb gel de dutxa. En acabat,
calia posar-se la brusa i el mocador amb l’emblema de la tribu brodat, els
texans i les espardenyes de careta, rentar-se bé la boca, dues o tres vegades i
la cara per espavilar les bosses dels ulls que, tanmateix, havien de quedar
ocultes darrere les ulleres de sol, mentre ja embocaves escala avall, corrent
cap a la despertà a embolcallar-te de nou amb les olors que acabaves d’expulsar
de la pell i anaves imaginant l’entrepà del desdejuni de sepionet o de blanc i
negre amb allioli per veure si desapareixia d’una vegada l’agre regust d’arròs
caldós esclatat, que perdurava.
Comentaris