Aquest any, que en fa vint-i-cinc que ens va deixar Foix, la xarxa ja li va dedicar el seu homenatge. Jo ho vaig deixar passar, per motius que no vénen al cas, entre els quals no estava la manca de passió foixiana, és clar. Em trec l'espineta clavada avui que se celebra el Dia Mundial de la Poesia amb un poema de Foix inclòs al llibre Neka bar vedrina ogrne/Que només la claror agomboli que conté, a més dels poemes de Laia Martinez i Lopez i Francesc Parcerisas i algun bonus track, un colofó en què Tonko Maroević explica la relació de Foix amb Croàcia.
Foix va viatjar a Dubrovnik el 1933 per participar a l'històric congrés del PEN Club que s'hi va celebrar. Durant aquell viatge va escriure diversos poemes signats a Trieste o Ljubljana, per exemple, i algunes cròniques periodístiques. En un poema escrit a Trieste esmenta un enigmàtic "silenci dels croats" amb el qual Maroević obria el pròleg a l'antologia de poesia catalana que va publicar el 1987 i en un altre, signat a Ljubljana el maig de 1933, parla de com el van llogar uns pescadors il·lírics per carregar caixes (la traducció, del mateix Tonko Maroević, és clar)
 |
| Foto: Ana Borja |
ELS
SAVIS I ELS POETES PEIXIEN ELS CAVALLS A LA FOSCA FÒSSIL DE LES RESINES. HAURIA
PREGAT AMB ELLS ALS DÉUS DISCORDANTS, SI UNS PESCADORS IL·LÍRICS NO M’HAGUESSIN
LLOGAT PER QUATRE DÍNARS PER CARREGAR LLURS GROSSERES CARROSSES, DE CAIXES
SALOBRES CURULLES D’ESCATA
Enllà
dels solcs de llum, quan deserten els cànems
Dels
ports crepusculars al bresc de les tavernes
–Quan
el prebost, vexat, esquinça les proclames
Que
al pregon de les nits llumegen lletra morta–,
Vam
vèncer la unitat. Ja el flamar dels navilis
Que
orsen el Cap defès, sense nauxer ni veles,
No
serà esglai de tots; ni el branquejar dels deltes
Amb
designis obscurs, quan perlegen les ombres
–
(als límits desolats d΄arcaiques serradores
lla
on, llenyós, brunzeix el Ver, en una estepa
de
creus) –
llur cruesa de nacre dins l’ostensible
Negror
de l’Altra Nit, on el múltiple grana,
I
allò que és distint; i el nou, ardent, genera.
No
temerem ja més la mort sota les xarxes
Que
calen els llaguts a l’extrema maragda
Que
escuma espai i temps en ficta orografia;
Ni
al tombant del serrat, l’Home Sol que es colpeja
Febrós,
amb rocs roents, i adés esqueixa el dia
Com
un text de Belgrad o un gravat de la Pravda,
O
puja als alps solars, s’ajup més i es flagel·la;
Ni
el vèrtig de verdors a la ribera il·líria
On
s’apleguen, votius, els savis i els poetes.
Vénen
de lluny, drapats amb gramalles lletrudes,
I
peixen llurs cavalls a la prada assetjada
Per
nòmades lunars fredejants de falguera;
Cadascú
amb ell, tot sol, i tots amb un sol llibre,
El
seu, indiferents a la flora dels filtres.
Deserten
l’U, frondós, i al no-res es congrien:
Esquiven
el qui funy el llevat de les selves
I
esbaldeix ço que fou a les deus sobiranes,
O
espien, imprudents –quan espiguen les cordes
I
s’esfulla l’estany al jardí de les laques–,
Els
qui omplen, alats, a l’alba bel·licosa,
Caixes,
bocois i bucs, d’escata, i els carreguen
En
camions nodrits d’aèries ferralles.
No
temeré mai més els draps de les salines!
Ljubljana, maig de 1933
MUDRACI
I PJESNICI PASU KONJE NA MRAČNOJ OKAMINI SMOLE. S NJIMA BIH MOLIO NESLOŽNE
BOGOVE DA MI NEKI ILIRSKI RIBARI, ZA ČETIRI DINARA, KAKO BI NATOVARILI SVOJA NEZGRAPNA
KOLA, NISU IZNAJMILI OSOLJENE SANDUKE PREKRIVENE KRLJUŠTIMA
S
onu stranu svjetlosnih pruga, kad uzmiče konoplje
Sutonskih
luka, uz saće gostionica,
–
Kad prepošt, izgnjavljen, trga proglase
Što
u dubini noćiju mrtvo slovo obasjavaju –
Pobjedismo
jedinstvo. Vijorenje brodovlja
Što
bez kormilara i jedara hita zabranjenom Rtu
Više
neće zadavati strah svima, a ni račvanje delti
S
mračnim nacrtima, kad sjenke kaplju
–
(tužnih obrisa starinskih pila
tamo
gdje, drven, zuji Pravi, u nekoj stepi
križeva)
–
svoju sedefnu sirovost u izrazitu
Crninu
Druge Noći gdje se ozrnjuje mnogostruko
I
ono što je različno; a gdje se novo, u žaru, porađa.
Više
se nećemo plašiti smrti usred mreža
Što
ih leuti spuštaju u najgušći smaragd
Gdje
se gubi pjena prostora i vremena u lažnoj orografiji;
Niti,
na prijevoju brijega, Osamljenika, koji se grozničav
Tuče
usijanim kamenjem i zatim razdire dan
Kao
tekst iz Beograda ili ilustracija iz „Pravde“,
Ili
se penje na sunčane Alpe, još više se prigiba i bičuje;
Niti
vrtloga zelenila na ilirskoj obali
Gdje
se, pod zavjetom, okupljaju mudraci i pjesnici.
Dolaze
iz daleka, umotani u umišljene crne plaštove
I
pasu svoje konje na livadi što je opsjedaju
Mjesečevi
nomadi zahlađeni od paprati;
Svaki
sasvim sam i svi samo s jednom knjigom,
Vlastitom,
ravnodušni na bilje čudesnih napitaka.
Napuštaju
Jedno, lisnato, a ničem se približuju:
Izbjegavaju
onoga koji miješa šumski kvasac
I
ispire sve što pripadaše višnjim zdencima
Ili
pak motre, neoprezni – kad se raspliću konopci
I
razlistava se bara u vrtu pakosti –
One
što, krilati, u ratobornoj zori pune
sanduke,
bačve i kola krljuštima te ih tovare
na
kamione nabijene lakom gvožđarijom.
Nikad
se više neću plašiti krpa iz solana!
Ljubljana, svibnja 1933.
Comentaris