Ara que estic a punt d'estar més trist que mai



Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.

(Vicent Andrés Estellés, Burjassot, 4 de setembre de 1924-València, 27 de març de 1993)


Han passat dèneu anys des que se'n va anar Estellés. En els darrers temps em fa l'efecte que la seua imatge s'ha engrandit, que molta més gent el llegeix, que molta gent l'estima, que es va consolidant, com diu Jaume Pérez Montaner al documental que van fer l'altre dia a Canal 9, com "el pare de tots". De tots els poetes i lectors de poesia valencians, i catalans també, transgredint la sentència de Fuster que insinuava que potser més amunt de l'Ebre, Estellés no seria entés del tot (potser fent més conya dels gustos dels lectors de dalt, que no acusant de local la poesia d'Estellés). Com diu Montaner al mateix documental, jo també pense que Estellés és un poeta universal, que vol dir profundament local i humà.
Han passat 19 anys i la televisió valenciana s'ha decidit a fer un documental sobre el poeta. Potser que se n'hagués fet algun altre fa molt de temps, en èpoques pretèrites que costen molt de recordar, però molta gent que estimem Estellés i voldríem estimar la nostra televisió, però no podem, perquè no ens deixen, ens hem sorprés i potser hem exclamat, en secret, ja era hora! I com que valorem les condicions en què treballen els bons professionals ens estalviem de ser excessivament durs en la valoració del document. És una bona peça televisiva, cap al final emociona, i es nota que qui l'ha fet vol dir més del que diu i s'esforça per navegar les aigües turbulentes d'una televisió pública que tradicionalment ha amagat els seus poetes, tot i que tots sabem que falten coses, o que se'n diuen moltes, però entre línies.  
Valorem la feina de la gent que, des de dins, treballa (i no deu ser fàcil) perquè la televisió valenciana siga una altra cosa i, pel que fa a mi, els agraisc l'emoció. Veure Burjassot, Benimodo, els paisatges de l'Horta, les recreacions dramatitzades d'escenes de la vida quotidiana del poeta, m'han fet reviure la seua poesia que és com la d'un amic, com la d'un avi del poble a qui hagués conegut. Perquè Estellés, a qui no vaig conèixer, a través dels seus poemes se'm va fer fa molts anys com de casa i sempre que el pense, sobretot en dies com el d'avui que fa anys que ens va deixar, pense en un ésser estimat i em recorde d'una anècdota que el mateix Estellés explicava sobre la seua filla, que quan va saber que Ausiàs March havia mort (això devia ser, supose perquè no tinc la cita exacta del fragment a mà, l'any 1959 quan es va celebrar el cinquè centenari) es va posar a plorar i, quan li van preguntar que per què plorava, va dir que perquè "s'havia mort un amic del pare".
Quan es va morir Estellés, jo tenia quinze anys i començava a llegir-lo amb fruïció, començava a fer-me'n amic, d'ell i també d'Ausiàs March. Ara que fa dèneu anys que va morir, el recorde com un amic, com un mestre, com un avi del poble que m'ha ensenyat moltes coses, com el pare de tots (i per evocar-lo deixe el poema que ell va dedicar al propi pare, que era el d'Horaci):

-->
pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte

i l'entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,

més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a Grècia.

com t'ho podria agrair, pare.

em recorde.
jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.

de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.

no ho entenies però ho intuïes.

el meu llatí ja no era el teu llatí.

i callaves després.

ara,
mentre escric açó,
et sent darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.

per això he interromput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.




Comentaris

Carles ha dit…
Totalment d'acord amb les teues reflexions. Jo si que vaig tenir la sort de conéixer-lo i puc recordar la seva bonhomia.
Estellés sempre estarà amb nosaltres però potser avui és un dels dies que cal especialment recordar-lo.
Sif ha dit…
Quina sort, Carles. Tu i jo sabem que som molts els que el recordem molts dies, però està bé dir-ho en veu alta de tant en tant, i avui especialment.
Júlia Zabala ha dit…
Per mi va ser el principi de la poesia en la meua vida. Un abans i un després. Gràcies pel recordatori!
Sif ha dit…
gràcies a tu per la visita, Júlia. Crec que puc dir el mateix, de fet és el que venia a dir.
cantireta ha dit…
Sempre que el llegim ens vénen silencis al cap, perquè estimem el mestre.
He llegit la teua entrada promptet aquest matí, però encara no havia tingut una estoneta de calma per a felicitar-te'n. És un text preciós, emotiu, honest i bondadós (segurament massa i tot) amb la nostra rtvv que per fi atén les grandeses del nostre país. Alguns les voldrien. El reportatge de Canal 9 és correcte, però descafeïnat, molt, massa parcial per a parlar de qui parlem i de l'època en què li va tocar viure, a Estellés. Però això que tu dius: ja sabem que, en les circumstàncies en què treballa aquesta gent, encara gràcies. El poema dedicat al pare que no sap de lletra és preciós, d'una sensibilitat infinita. Quins contrastos brutals i admirables en la seua obra, veritat? A mi em continua deixant bocabadada seguit seguit.
Per cert, encara que no sé si ella ho veurà ja, voldria saludar la Júlia Zabala, de qui no en sabia res directament des de feia anys. Ho celebre.
Sif ha dit…
Cantireta, l'estimem molt!
Maria Josep, gràcies pel teu comentari. Pel que fa a Estellés i a la seua obra ja saps quina n'és la meua familiaritat, i així i tot encara hi vaig trobant sorpreses. Els contrastos de què parles sempre m'han semblat tan brutals i admirables com la vida mateixa, i això crec que és el que admire(m) en ell: la capacitat de dir tota la vida.
Pel que fa al reportatge, celebre el teu comentari, perquè crec que la crítica és necessària, tant com l'elogi i, a més, perquè estic entre prou i molt d'acord amb el que dius.
Una abraçada