Dorta Jagić va nàixer a Sinj
el 1974. És llicenciada en filosofia i cultura religiosa a Zagreb. Autora de
quatre llibres de poesia (Llençol damunt del cap, 1999, que va rebre el
premi Goran per joves poetes, El
tamagotxi se m'ha mort entre les mans, 2001, El diable i la fadrina, 2003 i Quadratura de l'arc de Sant Martí,
2007) i del llibre de contes Espina
dorsal és una de les joves poetes croates més reconegudes
actualment. El
2007 va rebre “The Balkan Grand Prize for
Poetry al festival “Curtea de Arges Poetry Nights” a Romània, un premi que
atorga la International Academy Orient-Occident.
Aquest poema d'una força màgica, surrealista i inquietant el van traduir
Francesc Parcerisas, Roser Soler, Vedrana Lovrinović i Pau Bori durant el
Seminari de Traducció Poètica de l'Illa de Pašman, del qual ja he parlat en
diverses ocasions, i ha estat inclòs al llibre Neka bar vedrina ogrne.
MJESEC
u doba dok su ljudi još jeli zemlju
bili sretno i tjelesno čisti bez
dodira s vodom
mjeseca nije bilo na nebu
jer je bio rastopljen u rijekama.
jedne proljetne večeri
ljudi su počeli piti vodu samo zato
što se to ne smije
i noću popiše svu mjesečinu.
ujutro su se probudili smrtni,
vodeni i prljavi
a mjesec je otišao na nebo
da nam poluži kao otisak
našeg prvog, čistog čela.
LLUNA
en el temps que les
persones encara menjaven terra
eren feliços i
carnalment purs i no tocaven l’aigua
la lluna no era al
cel
perquè es trobava
fosa als rius.
un vespre de
primavera
la gent va començar a
beure aigua només perquè
era prohibit
i durant la nit va
beure tota la llum de la lluna.
al matí van despertar
mortals, d’aigua, i bruts
i la lluna va pujar
al cel
per recordar-nos
la puresa inicial del
nostre cos.
Comentaris
*
M. espere que gaudisques d'aquesta lectura. Segur que li'n trauràs molt més profit que la majoria de la gent.