De Tonko Maroević he parlat diverses vegades en aquest blog i en altres llocs, com a poeta, traductor i amic meu i de la poesia catalana. Aquest és un bell poema d'amor.
ZA VRELINE DO VRELA
Najdražoj gošći
Živogošća
Izvor – voda se tijekom stoljeća povukla sasvim,
probila prolaz je nov, skrenula korita tok.
Vjenčanje vode s morem zbiva se sad u dubini,
pod šljunkom grgolji mlaz, dočekuje plavi ga
zijev.
Natpis na hridini tek su jedva čitljiva slova,
stihove mnoge su već izjeli sunce i sol
Ipak, zdravo, o Nimfo od vrela, što si se skrila
u sjeni litice sure, u tami ponora svog.
Tebe je Licinijan vlasnik proslaviti htio,
Pelagija ti dâ pjesmu ko zalog za brak.
Spomenom na te, na tvoju svježinu nepresušnu,
želim tok vremena slijedit, pratiti utok i pad,
ali još više želim krhkim papirnatim tragom
produžit tamo gdje klone i tvrdog kamena moć,
pa tekstom tekućim ovim, se stoga i doista tečnim,
hvalu reć za povlašten našeg trajanja tren.
Per la xafogor a la font
A l’hoste més estimada de
Živogošće
Es retirà totalment, amb el pas dels segles, l'aigua de la font,
obrint un altre camí, desviant el curs de la llera.
Ara són les noces de l'aigua amb el mar a la fondària,
sota la grava borbolla el doll, que acull el blau.
La inscripció de la roca és poc més que lletra il·legible,
molts d'aquests versos els han corromput el sol i la sal.
Salut, tanmateix, oh Nimfa de la font, que oculta estàs
sota l'ombra del penyal grisaci, en la foscor del seu abisme.
El patró Licinià volgué de tu que fores cèlebre,
Pelàgia et regalà una cançó, penyora d'esposalles.
Mentre recorde ara la teua frescor perenne
voldria seguir el temps, acompanyar-ne els altibaixos,
però encara més amb
el fràgil rastre del paper,
voldria dur-lo allà
on la dura pedra perd el seu poder,
i així amb aquest
text que corre, potser amb poca fluïdesa,
agrair el privilegi
de l’instant de la nostra existència.
Comentaris