Oda impossible a València

Hi ha poemes que parlen d'un present molt concret i que, alhora, poden esdevenir profètics. Entre els poemes dedicats a la ciutat de València, podríem esmentar-ne alguns. Potser el més impressionant és aquell Mal ensomni de Teodor Llorente, però n'hi ha més. D'entre els poemes dedicats a la nostra ciutat, en trobareu pocs que criden a l'optimisme. Els cants d'esperança, a la manera de Miquel Duran de València són més aviat cants de resistència. El més habitual és que, quan el poeta valencià que escriu en català s'acara amb la pròpia ciutat, ho faça des d'una posició complicada que des de l'amor insubornable, tendeix al lament i al pessimisme. Raons no en falten i encara que un voldria que tot això es pogués explicar només dient que fa part del desencontre de l'individu  modern i postmodern amb la gran urbs i que això passa amb altres poetes i en altres ciutats, el cas de València és especialment sagnant. Sobre aquestes qüestions fa temps que hi reflexione i hi treballe . De fet, ja fa uns anys que es va publicar l'antologia Ai, València que vaig preparar amb Maria Josep Escrivà.  Tanmateix, el tema de València, com diu Estellés al seu Cant de Vicent, torna sovint, si és que mai se n'ha anat. Com torna per a molts altres poetes valencians que veuen amb estupor com els pitjors pronòstics imaginables es confirmen. La mateixa Maria Josep Escrivà ha publicat fa pocs mesos una altra antologia, titulada For Sale, en què cinquanta poetes valencians s'enfronten des de la poesia amb la destrucció del paisatge. Algun d'aquests poemes té com a objecte la ciutat de València i s'afegeix al to estupefacte amb què tants poetes, de Llorente ençà, han observat com el cap i casal avançava lentament cap a l'abisme. L'abisme, ara, és més a prop que mai. L'abisme no són les eleccions que s'acosten i aquest blog no sol ser un espai de reflexions polítiques, ni ho serà. L'abisme és molt més profund i les eleccions seran només un altre accident, una espenta més. L'abisme és la pèrdua completa de tot vestigi de civilització. Un abisme que profèticament ens va anunciar en un poema magnífc Enric Sòria durant els anys vuitanta. La profecia de Sòria partia de la descripció d'un present que ja anunciava la catàstrofe com un futur proper, vint-i-pocs anys després el monstre del no res ens mira als ulls. Deixe ací el poema de Sòria, de qui he amprat no poques idees per escriure aquest post, també amb la traducció al croat que vam fer ja fa uns quants anys Nikola Vuletić i jo mateix. 

ODA IMPOSSIBLE A VALÈNCIA
 
                                                                           A Marc Granell

                                    Oh tu, ciutat o el paradís perdut!
                                                             V.A. Estellés

                                   Mas, ¿quién señalará tus desconciertos?
                                                       J. Pérez de Montoro

Ja sé que et mereixies tant una oda,
ciutat meua estimada, una mena
de càntic, a la manera antiga,
però amb nova agudesa que el gènere permet,
gràcies al canvi inherent a les coses,
i a l’actualitat, com sempre rabiosa:
Ja sé que la mereixies,
l’oda digna de tu i del temps, el cant
que poguera expressar-te, tal com ets,
pam a pam, crit per crit,
de cruïlla en cruïlla,
que donara notícia d’aquest buit
o exili de tu en tu amb què et vas fent l’essència.
Ciutat, ciutat, per a poder-te dir
ara caldria una oda com un còdol,
tot reblert de paraules
que no vols recordar perquè t’invoquen
amb la importuna veu a tu deguda.

No ho esperes de mi, ciutat meua estimada,
escollida en l’amor i el dolor.

Jo no podré cantar-te
mentre que et fas desfent-te,
somrient i cansada com una puta vella
que convida, amb quina tendresa que s’ignora,
a gratinyar l’encallida carcassa
que denomina pell.
No, les paraules que tu mereixeries
no te les puc donar, perquè no sé
des d’on, perquè t’estime massa
—amb recança i amb odi, com tu a tu—
mentre et recórrec i em sé i et sóc tot teu.
Sincerament, no puc, i em dol de reconèixer
el cant i aquest tan nostre amor
encara incompatibles.

Seria tan fàcil, oh boja ciutat meua,
blasmar-te pel que ets: tan malmès i irrisori
entaulat de cartó,
coreografia patètica d’una cançó d’estiu
de la més baixa estofa, amb sol i mar,
palmeres i focs artificials entre aborígens
que somriuen i potser assassinen
alhora que somriuen, sota les tanques
sempiternes de la publicitat,
però publicitat al capdavall també,
cosmètica del pinxo,
que del renec en fa plasenteria.
Aquestes són les gales que t’estimes,
oh jungla casolana d’asfalt de sèrie b,
míser infern que ja no s’endevina
(i tanmateix ens crema tant com l’altre),
on qui entra perd, amb tota l’esperança,
el més remot vestigi de civilització.

Seria tan fàcil (i tan injust també)
de blasmar-te en la teua ceguesa,
en la forma pionera que tens de destruir-te,
brutal i incomparable, en guerra guerrejada
de tu i en contra teu, en la vana matèria
dels somnis que t’afonen dins un gris laberint
que et condemna a l’oblit, oh tu, ciutat
o pur advertiment del destí que ens espera:
un mer present continu on res no vol dir res,
on la infinita vanitat de tot
vol tornar a l’origen, molt més enllà del temps,

sense història ni objecte, sense límit ni anhel,
ni bellesa, ni amor, ni déus ni gràcia
de cap mena que puga imaginar la ment humana,
i sense redempció. L’oblit, només l’oblit
i l’oblit sempre: puntual desolació,
projecte involuntari
de tornar-nos al món senzill de la natura
a aquells que t’habitem.

Seria tan fàcil (i tan injust també)
de blasmar-te, jo, que només sóc en tu,
que és una acompanyada manera de no ser,
dissolt en centenars d’idèntiques
barriades anodines, en les vastes ruïnes
on, com jo, uns altres súbdits teus
dormiten renegant-te,
consentint-nos només gràcies a l’oblit mutu
—carrer del Triador, i de la Mare Vella,
de vella se’ns ha mort,
quina oda caldrà escriure’t, oh barri de Patraix,
oh Nuevo Centro, oh Cabanyal, Paterna,
Orriols o Benimàmet, extra-radi perpetu
on la infàmia esdevé arquitectura:
la més grotesca falla del gremi de l'absurd—,
negar-te o menysprear-te
(somiar que et negue o et menyspree)
seria la més baixa manera,
la teua, de ser teu.

No puc escriure una oda sobre tu.
No et deixes i no em deixes, ciutat meua,
estimada i horrible, inhòspita ciutat
on em trobe a ma casa.

Quan t’hages enderrocat tots els racons,
quan hages soterrat l’últim reducte
d’humanitat que fores,

quan t’hages afonat tan dins de tu
que ja sigues una altra, tota origen,

sense record ni rèmores.
Quan hages acomplert, a fi de comptes,
el designi que et mou i que no saps.
Quan sigues, a la fi, verge i estèril,
oh puta ciutat meua,
llavors ja t’escriuré el cant que mereixes.

NEMOGUĆA ODA VALENCIJI

Posvećeno Marcu Granellu

¡Oh tu, ciutat, o el paradís perdut!

V. A. Estellés

Mas, ¿quién señalará tus desconciertos?

J. Pérez de Montoro

              

Znam već da toliko zaslužuješ odu,

voljeni moj grade, neku vrstu

svečane pjesme, po antičku,

ali s novom pronicljivošću koju rod dopušta,

zahvaljujući promjeni koja je neodvojiva od stvari,

i od sadašnjeg trenutka, kao uvijek vrlo aktualnog.

Znam već da je zaslužuješ,

odu dostojnu tebe i vremena, pjev

koji bi te bio kadar izraziti, takvu kakva jesi,

dlan po dlan, krik po krik,

od raskršća do raskršća,

koja bi izrazila ovu prazninu

ili izgon tebe u tebe samu, koji su tvoja bit.

Grade, grade, da bi te se izreklo

trebala bi sada jedna oda poput oblutka,

svog nabijenog riječima

kojih se ne želiš sjećati jer te zazivaju

neugodnim glasom koji ti duguju.

Ne očekuj je od mene, voljeni moj grade,

kojeg sam izabrao i u dobru i u zlu.

Ne mogu pjevati o tebi

dok rasteš raščinjavajući se,

nasmiješen i umoran poput stare kurve,

koja poziva, i s kakvom neprepoznatom nježnošću,

na grebanje po žuljavoj kori

koju naziva kožom.

Ne, riječi koje zaslužuješ

ne mogu ti dati, jer ne znam

otkud, jer te previše volim

- s tugom i mržnjom, kao ti sam sebe -

dok te prelazim i znam da sam sav tvoj i jesam sav tvoj.

Iskreno, ne mogu, i boli me spoznaja

da su pjesma i ova naša ljubav

još uvijek nespojivi.

Bilo bi tako lako, o ludi moj grade,

koriti te zbog onoga što jesi: ofucana i jadna

pozornica od kartona,

patetična koreografija ljetnog hita

najniže vrste, sa suncem i morem,

palmama i vatrometima među urođenicima

koji se osmjehuju, a možda i ubijaju

dok se osmjehuju, pod vječnim

reklamnim panoima,

koji su ipak samo reklama,

kozmetika ražnjića

koja od beštime pravi šalu.

Sve to su gala-kostimi koje voliš,

o domaća džunglo na asfaltu B kategorije,

jadni paklu kojeg nismo svjesni

(a ipak nas sažiže kao onaj pravi),

gdje onaj koji ulazi gubi, osim svake nade,

i zadnji ostatak uljuđenosti.

Bilo bi tako lako (i tako nepravedno)

koriti te zbog tvog sljepila,

zbog načina na koji se samouništavaš, tako pionirskog,

surovog i jedinstvenog, u ratu koji vodiš

sama protiv sebe, u jalovoj materiji

snova koji te utapaju u sivi labirint

koji te osuđuje na zaborav, o ti, grade

o jasni navještaju sudbine koja nas čeka:

sadašnjost bez kraja gdje ništa ne znači ništa,

gdje beskrajna ispraznost svega

teži vratiti se na početak, prije Vremena,

bez povijesti i objekta, bez granica i želje,

ljepote, ljubavi, boga i bez ičega ugodnog

što može zamisliti ljudski um,

i bez iskupljenja. Zaborav, samo zaborav

i zauvijek zaborav: precizna pustoš,

nehotični projekt

da se nas koji u tebi živimo

vrati jednostavnom svijetu prirode.

Bilo bi tako lako (i tako nepravedno)

da te korim ja, koji sam samo u tebi,

što je popratni način nebivanja,

usitnjen u stotine istih

beznačajnih četvrti, u ogromne ruševine

u kojima, baš kao i ja, neki drugi tvoji podanici

drijemaju žaleći se na tebe,

podnoseći jedni druge samo zahvaljujući međusobnom

zaboravu

-ulica Triador i ulica Stare Majke,

koja nam je umrla od starosti,

kakvu bi ti odu trebalo napisati, o Patraix,

o Nuevo Centro, o Cabanyal, Paterna,

Orriols ili Benimàmet, vječno prigradsko naselje

u kojem gnjusnost postaje arhitektura:

najgrotesknija falla ceha apsurda-,

zanijekati te ili te prezirati

(snivati kako te niječem ili prezirem)

bilo bi najjadniji način

da se bude tvoj, tvoj način.

Ne mogu napisati odu o tebi.

Ne dopuštaš si i ne dopuštaš mi, moj grade,

voljeni i strašni, negostoljubivi grade

u kojem sam doma.

Jednom kad uništiš sve svoje kutke,

jednom kad sahraniš zadnji ostatak

ljudskosti koja si bio,

jednom kad se utopiš toliko duboko u sebi

da već postaneš nešto drugo, goli početak,

bez sjećanja i zapreka.

Jednom kad uspiješ, na kraju,

u nakani koja te pokreće i koje nisi svjestan.

Jednom kad, na kraju, budeš djevičanski i sterilan,

o kurvanjski moj grade,

tad ću ti napisati pjesmu koju zaslužuješ.