El mar és ple

Quorum és una revista que es publica des de fa més de 25 anys a Croàcia. El seu director, Branko Čegec és poeta i, a més, un dels editors de poesia de més prestigi del país. Al voltant d'aquesta revista han crescut molts autors. La revista, com a mínim en els darrers anys, és un llibre de moltes pàgines, algunes blanques amb lletres negres i altres, viceversa, de disseny elegant, bones fotografies i amb continguts molt acurats que inclouen creació, traducció, entrevistes a escriptors de Croàcia o d'altres països, assaig i crítica literària. Sobre el paper de Quorum a la vida cultural dels darrers anys de Iugoslàvia, el poeta eslovè Aleš Debeljak va escriure: 

"La més important era sens dubte la revista mensual de Zagreb Quorum, el seu director Branko Čegec tenia elaborada una política visionària amb la qual va marcar el camí de l'escena literària i de l'assaig crític de joves autors que van començar a aparèixer per tots els racons de l'Estat federal." (La neu de l'any passat, traducció de Simona Škrabec).

Ara la revista ja no és mensual, sinó que apareixen tres números dobles l'any. El que sí que continua és la intenció de marcar el camí d'autors joves. Un dels autors joves que despunten darrerament a Croàcia, tant en l'àmbit de la poesia com en el de l'assaig i la crítica literària és Marko Pogačar que, a més, forma part del consell de redacció de la revista.

Fou precisament una proposta de Marko Pogačar el que va obrir les portes de la revista a uns quants poetes catalans. La proposta consistia en publicar alguns poemes dels poetes catalans que havíem participat en el XIX Seminari de Traducció Poètica de Farrera i d'alguns altres. La revista ens cediria unes pàgines per publicar-les. Aquella proposta es va convertir en un dossier amb poemes de fins a setze poetes, publicat al darrer número de 2010, el 5/6, que és una mostra eclèctica de la poesia catalana des de Vinyoli i Estellés fins a poetes joveníssims com Anna Gual. El dossier es completa amb quatre narradors catalans, Màrius Serra, Jordi Puntí, Llucia Ramis i Lolita Bosch. Tot plegat uns quants exemples del que s'ha fet i es fa a la poesia i la narrativa catalana. Per presentar-lo vaig escriure un article que em va traduir al croat, Marija Džaja, i que deixe ací en versió original:

SETZE POETES CATALANS, PER EXEMPLE

1. El mar és ple

“El mar és ple, però jo em passo els dies omplint-lo de mirada” diu el poeta Joan Vinyoli. I la imatge inicial em recorda el primer poema croat que vaig traduir al català: More de Josip Pupačić. Els poetes catalans i els croats miren el mar, però ho fan des de ribes llunyanes i en llengües diferents. L’objectiu d’aquestes pàgines és fer que, mitjançant la traducció, les ribes s’acosten. En aquesta tasca han excel·lit, des de fa molts anys, traductors com Nikola Miličević i, sobretot, Tonko Maroević. Ara, a la tasca de Maroević, que continua oferint noves versions de poetes catalans, s’afegeix la dels traductors sorgits des que el Subdepartament d’estudis iberoromànics de la Universitat de Zadar ofereix la possibilitat d’estudiar la llengua i la cultura catalanes.

Les pàgines que segueixen són una mostra ben àmplia d’aquest esforç. El lector hi trobarà, a més de traduccions fetes per Maroević, el resultat de tallers de traducció realitzats en abril de 2008 (traducció dels poemes de Maria Josep Escrivà) i en novembre de 2009 (traducció dels poemes de Jaume C. Pons Alorda i Josep Lluís Aguiló) coordinats per Nikola Vuletić i jo mateix, el primer, i per Roser Soler Piera, Boško Habuš i Marko Kapović, el segon, i les versions de Josipa Sokol, llicenciada en filologia romànica, Boško Habuš, assistent, i Nikola Vuletić, professor d’aquest Subdepartament. Per acabar d’arrodonir l’equip hem comptat amb la col·laboració de Dinko Telećan que ha traduït cinc poemes de Joan Vinyoli.

En el moment d’escriure aquest article he d’evitar la temptació d’intentar forçar una mirada totalitzadora, ni de justificar la tria, com si aquesta respongués a una decisió conscient. Aquests setze poetes són els que són, com podrien haver estat altres. Els textos de Pogačar donaran compte del cúmul de casualitats que ens han dut a aquest llistat. Potser l’única cosa que puc dir és que ens hem trobat que traduíem uns poetes determinats, que a sobre tenen molt a dir i que parlen amb veus molt diferents. Aquesta diversitat de veus crec que és un dels valors més exportables de la poesia catalana del segle passat i de l’actual. Em sembla que és una bona manera de presentar la poesia catalana actual:

Setze poetes. Dos clàssics: Joan Vinyoli i Vicent Andrés Estellés. Catorze poetes actuals, en actiu, d’edats, estètiques i actituds literàries molt diferents. Des dels més veterans i reconeguts, com Josep Piera i Montserrat Rodés, als més joves, Anna Gual, Pau Vadell, Jaume C. Pons Alorda, Àngels Gregori, Àngel Igelmo o Blanca Llum Vidal. Passant per Oriol Izquierdo, autor d’un primer llibre de poesia després d’una llarga trajectòria com a crític, i per Maria Josep Escrivà, Josep Lluís Aguiló, Albert Balasch, Andreu Gomila i Pau Sif, que signa aquest article. En definitiva, setze poetes catalans, per exemple.

2. Vinyoli i Estellés

En 1987, Tonko Maroević va oferir a la seua antologia Bikova koža un complet panorama de la poesia catalana des de Joan Maragall (inicis del segle XX) fins als poetes nascuts als anys quaranta (el més jove Pere Gimferrer, de 1945). En aquella antologia, Maroević ja va incloure tres poemes de Joan Vinyoli, Mladom pjesniku, Autoportret, s blatom i rubinima, Mrkla noć, del qual destacava la seua „uzvišena intonacija, metafizička izdvojenost i ravnoteža plastičkih i muzičkih elemenata“ (entonació sublim i marcadament metafísica i l'equilibri entre els elements plàstics i musicals). Maroević, en canvi, no va incloure en aquell moment cap poema de Vicent Andrés Estellés, poeta que va viure el moment de màxima difusió de la seua obra a partir dels anys setanta. Tant Vinyoli com Estellés són dos poetes que estan en ple creixement. És a dir, que la seua obra viu ara mateix un procés de relectura per part de poetes i de crítics que els manté d'actualitat. Si Vinyoli representa la poesia de to elevat i metafísic, Estellés és el poeta d'allò físic, corporal, de la immediatesa. Dos pols, per exemple, entre els quals es mouen els poetes catalans, com també n'hi ha d'altres, de pols i de clàssics.

3. Gotes de pluja

Els anys setanta representen per a la cultura catalana un període d’obertura estètica i moral. La lenta agonia del dictador i l’arribada de la democràcia coincideix, pel que fa a la poesia, amb l’arribada d’una generació de poetes joves, oberts a les tendències europees i amb una actitud diferent. Aquests poetes varen revolucionar el panorama creant revistes, col·leccions de poesia i muntant aquelarres poètics. Josep Piera va formar part d’aquella generació, que es va proposar de renovar la poesia catalana i que ho va aconseguir. Si ara podem parlar de diversitat i de modernitat, potser ho hem d’agrair a aquella generació que va començar a publicar als anys setanta i que avui són els mestres de les noves fornades. Precisament, l'ultimíssima fornada és la més representada en aquesta tria. Dels catorze autors actuals, sis (Àngels Gregori, Àngel Igelmo, Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell, Blanca Llum Vidal i Anna Gual) són nascuts després de 1980. El món que han conegut aquests sis poetes és ben diferent del que conegueren els companys de generació de Piera. Encara que són d’arreu de les terres catalanes, tots aquests autors (com els altres, al capdavall) orbiten al voltant de la gran metròpoli en què s’ha convertit Barcelona. Una gran metròpoli on, de nit, poetes de totes les edats s’ajunten a recitar i escoltar poesia. El que tenen en comú aquests poetes més joves, doncs, és el gust per la performance. Més enllà d’això, res a veure la poesia salvatgement urbana de Pau Vadell, amb el joc al·literatiu i sensual de Blanca Llum, per exemple.

Entre Piera i aquest grup de joves trobem poètiques com ara la de Montserrat Rodés que, amb un treball de depuració i de recerca del mot essencial, mira de copsar l’instant en què es fonen passat, present i futur, com a l’aleph borgesià; o la de Maria Josep Escrivà, que sota la invocació de la Nobel polonesa Wyszlawa Szymborska, busca l’instant de llum que justifique la bellesa efímera d’unes flors, enmig de la foscor del món contemporani. Una recerca que, en Albert Balasch, esdevé pura cadència de l’angoixa de viure (“ovdje imamo vrijeme/ s njegovim prstima oko vrata”), i en Andreu Gomila l’evocació d’un temps perdut, en què el nen s’entretenia a mirar, des del seient de darrere del cotxe, ja no el mar, sinó gotes de pluja.

4. La mar a Zadar

En octubre de 2009 Josep Piera va visitar Zadar. Durant la setmana que va passar a la ciutat ens trobàvem cada matí a "četiri kantuna" (els quatre cantons), a l’única taula del bar on tocava el sol. Nikola Vuletić havia traduït el seu poema “El mar”, en què Piera jugava amb les tres lletres que aquesta paraula té en català. Quan li vàrem explicar que en croat “mar” es deia “more” i que, per tant, la traducció no podia ser perfecta, el poeta es va quedar capficat. L’endemà al matí, me’l vaig trobar a la mateixa taula, escrivint uns versos nous per al seu poema, uns versos que parlessin de la “e” del croat “more”. Aquest poema, que s’edita ara per primera vegada, és un pont entre les dues ribes, com voldríem que ho fossin també, la resta de poemes d’aquests setze poetes catalans, per exemple.