La insuportable pesantor del dit esclatat PER UN MASCLET
 |
| Ninot de la falla Arrancapins de 2010 dissenyada pel Gat Invisible |
De sobte no veies res. T’envoltava un núvol de boira o de pólvora per dins i per fora. La plaça amb el quiosc, els banquets, els arbres, la bústia i l’Ajuntament, i les falles plantades al bell mig sobre un llit d’arena de platja i amb tanques grogues al voltant, desapareixien. Et rodava el cap i et pujava de l’estómac un regust d’arròs caldós esclatat. Després del tro, que no havies arribat a sentir, venia un xiulet intens que s’expandia, amb el teu cervell unflat com un globus aerostàtic, per un univers paral·lel de dolor i silenci. I la mà. La mà i el dit. El dit gros. El dit gros de la mà dreta sostenia tot el pes del món o era lleuger com un astronauta de passeig per la cara fosca de la lluna. De sobte el temps era lentíssim i el gest de tirar la metxa a terra i d’agafar-te el canell de la mà dreta amb l’esquerra i sacsar-la amunt i avall i comprovar que el dit gros pesava enormement perquè, feliçment, encara formava part del teu cos, durava una eternitat. Després l’agonia, el mareig, la suor freda, i el propi crit que encara no podies sentir, però que sabies que proferies desesperadament, mentre tancaves molt fort els ulls i la panxa i la mà esquerra sobre el canell i et deixaves caure en terra de genolls. I els amics que corrien cap a tu i et recollien, et feien alçar i et portaven a cals pares. “No, a sa casa no, que els donarem un disgust. Al casal, al casal”. Al casal, doncs, i tu corries portat per la inèrcia i deu braços i la mà cada vegada pesava més, i de lluny t’arribaven les veus que et cridaven a l’orella: “Estàs bé? Per què no l’has soltat? L’ha amollat, jo ho he vist, però massa tard. Si no l’haguera amollat, ja no tindria dit. I el dit està. Encetat, però sencer! El dit el té!” I et tocaves el dit, que pesava tant, i ho comprovaves. No hi havia sang, només dolor i restes de pólvora i aquell xiulet i aquella boira que ja no era fum i les cames que anaven soles o a empentes dels amics. En arribar al casal et posaven la mà dins un poal ple de gels, que ja no flotarien als gots de cubata la vespra de Sant Josep, i un calfred et recorria tot el cos i no sabies dir ben bé si el gel cremava o gelava i volies parlar i et costava molt, perquè només tenies forces per gemegar i plorar. Aleshores arribaven uns adults borrosos i preguntaven que què havia passat i de lluny et semblava sentir com renyien els amics que t’havien ajudat i des del teu pedestal de patidor estratosfèric pensaves que no era just, que ells t’havien cuidat i t’havien portat al casal i que s’ho havien currat. Aleshores notaves que et miraven a tu i et miraven el dit que només de sentir-se observat et feia més mal, i et preguntaven una altra vegada, com si no estiguera prou clar, que què havia passat. I tu miraves aquelles taques adultes, de cares pixelades, i a poc a poc agafaves aire, estrenyies el canell i lentament, sanglotant articulaves la frase:
―M’HA ESCLATAT UN MASCLET AL DIT GROS DE LA MÀ DRETA I ME PESA MOLT!
I ploraves amb totes les ungles i juraves i perjuraves que mai més dispararies un coet, ni aniries a una mascletà, ni tiraries trons de bac, ni encendries una eixida, ni agafaries una metxa entre el dit gros i el dit índex de la mà esquerra per encendre el masclet que sostenies amb el dit gros i el dit índex de la mà dreta que ara et feia un mal insuportable.
I no sabies que era la primera vegada que et menties a tu mateix sobre les addiccions que fan mal a la salut o que et poden mutilar.
(Publicat al número 10 de la revista Marxa Popular Fallera de març de 2011)
Comentaris