LA COMPANYIA SILENCIOSA DEL NINOT INDULTAT
La Falla de La Creu, que es plantava a la plaça de l'Ajuntament de La Pobla de Farnals no tenia President. Com que era una falla progre, la Comissió pensava que era masclista que l'home fóra el President i la dona la Fallera Major. Segons aquesta divisió de càrrecs, habitual a les altres falles, a l'home tocaven les responsabilitats de direcció d'un col·lectiu i a la dona les responsabilitats de ser la dolça xiqueta a qui dir versos jocfloralescos. Com que era una falla progre, la Comissió pensava, i així es feia, que el que havia de tenir la Falla de La Creu era un Faller i una Fallera Major. Cada any, per vies més o menys democràtiques, es triaven els quatre representants, el Faller i la Fallera Major i el Faller i la Fallera Major infantils.
A mi em va tocar un any de ser Faller Major Infantil. Quan ho he parlat amb altres amics d'altres falles que foren presidents al seu moment o que ho són ara, me n'adone que en molts casos les funcions estaven repartides més o menys de la mateixa manera. Al remat, a la Falla de La Creu, s'exaltava la bellesa de la Fallera i el càrrec de Faller era tan simbòlic com el de President en aquells casals on el càrrec dura també del 20 al 19 de març. Les inèrcies són les que són i una falla és una falla, per progre que siga. El que era important, a la Falla de La Creu, que era progre, era el nom del càrrec que imprimia caràcter i una certa manera de pensar. Tot tan simbòlic i tan important com el fet de no fer sonar mai l'Himno Regional durant la cremà i sí El Fallero o L'u i el dos. Ja se sap que en aquest país nostre, els noms, els símbols i les cançons pesen com pesen els dits esclatats per un masclet, quan no es volatilitzen.
D'aquell any que vaig ser Faller Major Infantil tinc molts records que, per progre que fóra la Falla de La Creu que es plantava a la plaça de l'Ajuntament de La Pobla de Farnals, no són tan diferents, crec, de la dels altres fallerets i falleretes. Recorde els nervis i la il·lusió de sentir-nos, la fallereta i jo, els xiquets més importants; recorde la missa de Sant Josep tan divertida, quan el rector ens mirava perplex perquè cap de nosaltres s'alçà a combregar; recorde la ràbia i l'odi contra els xiquets de les altres falles quan vaig veure que havien sabotejat la meua falla infantil i que pocs ninots havien quedat sencers; recorde, o potser m'invente el record, el descobriment d'un ninot sa i estalvi, sense cap membre amputat que somreia i em demanava que l'indultara.
Aquell seria el meu ninot indultat. Era un xiquet de pell bruna, que duia pantalons blaus i camisa roja i una gorreta al cap. Un ninot senzill, sense cap espurna de l'esperit grotesc esperable en la falla gran, ni de la fantasia disneylandesca habitual dels cadafals infantils. El vaig salvar del foc, el desclavaren i me'l donaren i durant anys el vaig guardar a l'habitació entre les meues coses, fent-me companyia, amb aquell somriure innocent en la penombra, silenciós, recordant-me que un any jo havia estat Faller Major Infantil de la Falla de La Creu, que es plantava a la plaça de l'Ajuntament de la Pobla de Farnals, i no President, perquè era una falla progre.
Comentaris