Aquest és el tercer any consecutiu que col·labore amb la revista Marxa Popular Fallera del Club a la Nostra Marxa que actualment coordina Vicent Penya. Els tres articles que he escrit fins ara per a la revista m'han fet pensar sobre la relació que tinc amb el món faller, que vull pensar que és semblant a la d'altres valencians. Precisament, quan vaig escriure el primer article feia molts anys que no passava els dies de falles ni a València ni a la Pobla de Farnals, però casualment aquell any hi vaig tornar per primera vegada després de molt de temps i l'any passat també hi vaig ser. Enguany no hi podré anar i, quines coses, em sembla que trobaré a faltar les nits de revetla als carrers de València.
UN ARTICLE SOBRE LES FALLES
Fa més o menys deu anys que no vaig a les falles i n’estic prou allunyat. Ara, però, la revista Marxa Popular Fallera em demana un article i pose a treballar els mecanismes que m’haurien de portar a la redacció d’un text més o menys llegidor sobre la meua manera de viure la festa. A aquests deu anys allunyat d’aquest món, es contraposen, tanmateix, vint d’intensa participació. Els records i les opinions, per tant, no són pocs. Per què, doncs, em costa tant escriure un article sobre les falles? Serà possible que haver passat les primeres vint entrades de primavera al casal no hagen deixat res a dir o potser és que n’hi ha massa i el que desencadena la redacció d’aquest article se’m fa extraordinàriament extens i impossible de sintetitzar? Al remat, parlem de les falles, d’una festa en què m’ho he passat tan i tan bé, amb què he crescut, amb què m’he format, amb què tantes i tantes coses.
Em plantege diversos enfocaments, diferents maneres d’atansar-m’hi. El primer que em ve al cap és comentar una vella broma entre amics, segons la qual hi hauria un lligam estret entre Federico Fellini i el món de les falles, ergo Fellini seria valencià. Ho demostraria la primera escena d’Amarcord en què uns xiquets roden al voltant d’una foguera tot cantant “Evviva San Giuseppe”. Com que per escriure l’article consulte llibres, veig que dalt o baix Alfons Cucó feia la mateixa associació d’idees al pròleg de Falles i franquisme de Gil Manuel Hernández. No costava gaire arribar-hi, de fet. Fellini no era valencià, tot i que de vegades ho semble, però és producte d’un mateix pòsit cultural i d’un tarannà, diguem-ne, mediterrani, però això ens porta a camins d’abstracció que no vull trescar.
Amarcord, no obstant, em du cap a altres territoris i pense que estaria bé escriure un article evocador d’aquells moments viscuts al casal, d’aquelles felicitats petites que per sempre més lligaré a la tercera setmana del mes de març. I per què no? Una mena d’article proustià, en què en compte de sucar una magdalena al te, sucaria un bunyol de carabassa o de figa, tant se val, en un got de plàstic ple de xocolate. L’evocació em duria lluny i començarien a brollar records i més records: la il·lusió d’alçar-me el 16 de març i córrer cap al balcó de casa per a veure la falla que s’havia plantat la nit del 15; l’èxtasi tribal de participar per primera vegada en una despertà carregat de trons de bac; el viatge sideral provocat per l’esclat d’un masclet massa prop de la mà dreta; el sabor d’una paella cuinada de matinada després de tres nits sense dormir; la companyia silenciosa del ninot indultat quan vaig ser faller major infantil, amb qui vaig compartir habitació durant anys i que ara agafa pols en un magatzem de la família; l’olor de la pólvora que associe a totes i cadascuna de les festes valencianes que es fan i es desfan, però sobretot a les falles (amb perdó dels correfocs) i de la qual fa poc m’he fet admirador en un grup del Facebook; els primers cubates i les consegüents primeres ressaques; les bandositats amb les altres falles del poble...
I la cosa s’allargaria eternament i seria complicadíssim guardar l’equilibri entre l’evocació de la vivència i la repetició del tòpic, aquell tòpic que sempre plana sobre el món faller i que fa tan retorçada la relació que mantinc amb ell. No tinc l’espai i el temps per a entrar en aquest jardí i a més em tem que cauria de cap a la sèquia i no n’eixiria.
Potser serà millor dir als amics de Marxa Popular Fallera que un altre any escriuré un article sobre les falles.
(Publicat al número 8 de la revista Marxa Popular Fallera de març de 2009)
Comentaris