Pag

Hem anat a la lluna
i en girar un revolt
hi havia oliveres.


L’adjectiu lunar és el més repetit per definir el sud de l’illa de Pag. El paisatge càrstic desolat pel vent, el bura de nord-est, dóna fe de l’encert del qualificatiu. Pel sud s’accedeix a l’illa per un pontet de 340 m. situat a pocs quilòmetres de Zadar des d’on pugem aprofitant el dissabte de sol de finals d’hivern. L’illa de Pag s’estén durant 63 km., paral·lela a la costa o, millor dit, a la presència gegantina, coronada de neu i núvols, de la serralada de Velebit. Des de la carretera es veu, a estones, entre les muntanyes i l’illa, la mar electritzada. En aquesta època de l’any el paisatge impressiona per la seua blancor crua i cruel, que potser es veurà matisada en primavera per qualque argelaga o arbust irredempt o per la sàlvia que alimenta les ovelles. La lluna, és clar, no pot ser més que un lloc inhòspit.

A l’esquerra de la carretera, quan l’illa s’eixampla (mai arriba a fer més de 10 km. d’ample) hi ha una mica d’aiguamoll, una plana amb horts verds i les salines. La sal és un dels grans tresors d’aquesta illa. Encara avui ho és, però en el passat fou el que la va convertir en objecte del desig d’uns i altres. Venècia i Zadar, mentre no fou també dominada pel lleó de Sant Marc, se la disputaren durant molt de temps. Al segle XV el domini de la Sereníssima es va afermar, però una darrera incursió zadarenca va destruir l’antiga ciutat de Pag. La que visitem avui és la que es va construir després. Els venecians n’encarregaren el disseny a Juraj Dalmatinac (Jordi el Dàlmata), qui la va pensar en forma de quadrícula a la manera equilibrada de l’estètica en curs al quatre-cents. Avui en dia encara hi ha alguns carrers per on és bonic passejar i admirar les cases de carreus blancs i sobretot la plaça on hi ha el palau ducal i l’església de l’Assumpció, amb la seua rosassa de filigrana i els capitells historiats de l’interior.

Després de Pag, augmenta el verd, sobretot al costat de l’illa menys exposat a la violència del vent que ve de terra ferma. Les platges de la riba occidental, amb vistes a una mar plàcida i a les illes veïnes, tenen pins que es vinclen cap al mar i fan ombra, encara que ara, d’hivern, fa més gustet deixar-se escalfar la cara pel sol, que poc a poc es va fent fort. Cap al nord, l’illa es fa cada vegada més estreta i forma la península de Lun on, finalment, el paisatge s’omple d’arbres prolífics. Queda definitivament enrere la desolació llunàtica i, entre els murets que cusen l’illa i la separen en nombrosos compartiments, a més de les ovelles que estan arreu (la població d’ovelles es deu vegades superior a la de persones), hi ha, ara, el ball platejat de l’olivera, l’alegria blanca de l’ametller en flor i algunes vinyes. Pag acaba en un petit portet, Tovarnele des d’on s’endevinen altres illes no gaire llunyanes.

De tornada, busquem llocs on es puga comprar formatge, l’altre tresor local. El formatge que es fa de la llet de les ovelles de Pag és una curiosa delícia. Es veu que el gust especial que té prové de la sàlvia i altres plantes aromàtiques que mengen i de la sal que està pertot en aquesta cara de la lluna.

Fotos: A.B.

Comentaris