1. De l'última visita a Barcelona em vaig endur, també, el llibre En el curs del temps que recull una considerable quantitat de textos sobre literatura catalana d'Enric Sòria. Els textos que s'hi recullen són articles publicats en diversos diaris, sobretot Avui i El País, pròlegs i altres intervencions públiques, per escrit o orals. Com que sempre que puc em mire les quatre paginetes que El País destina a la cultura catalana del País Valencià, molts d'aquests textos em són familiars i m'agrada tornar-los a llegir, així com aquells que segurament vaig llegir el dijous que tocava, però que he oblidat del tot. Em passa el mateix en rellegir pròlegs afinats com el que dedica a la poesia de Feliu Formosa, o el de la traducció al castellà de Ciutat a cau d'orella d'Estellés, o, també, el que ens va fer per a l'antologia Ai, València!
Volums com aquest, que recullen la tasca lectora d'algú com Enric Sòria que de llegir en sap molt, són molt necessaris, perquè sovint aquests papers no mereixen només l'efímera existència del suplement literari. A més, la passió per la literatura que traspua, pel gust de llegir, la insistència en la necessitat d'interrogar amb sentit crític els autors que estimem, acaba per encomanar-se. Dit d'una altra manera: Enric Sòria té l'habilitat de fer-nos venir ganes de llegir els llibres i els autors dels quals parla i això no ho podem dir de gaire gent.
2. A mi m'ha passat aquests dies, sobretot amb Carles Riba. Vull dir que, després de llegir el retrat literari de Riba que inclou Sòria al seu llibre, he tornat a llegir les Elegies de Bierville i aquesta vegada hi he entrat definitivament. He de confessar que Riba no ha estat mai un autor de capçalera per a mi, diguem que no em comptava entre els feliços pocs que n'admiraven la seua poesia. En Riba admirava l'altra poesia que havia escrit. La de Kavafis, per exemple: he llegit diverses versions de Kavafis en català, castellà i italià i cap em sembla tan perfecta com la de Riba. O la de l'Odissea. Tanmateix, no havia acabat d'entrar mai en la seua veu poètica, no hi havia sintonitzat.
Ara, després de llegir aquell article, porte alguns dies pegant-li voltes a les Elegies i estic meravellat. He fet el viatge d'anada i tornada del poeta exiliat una i altra vegada i he descobert en la cadència dels hexàmetres una música a la qual fins ara no havia tingut accés. Les Elegies, que arrelen en la llarga tradició de poetes que escriuren des de l'exili, acompleixen una humaníssima recerca de l'ésser primigeni. L'exiliat és un caminant, un viatger, com Ulisses, el d'Homer, però també el de Dant (sé que no fórem fets per a un destí bestial) i també el de Kavafis. Aquell que sap que el viatge és un camí cap al coneixement. En el cas de les Elegies, aquest camí de coneixement és el de la pròpia ànima. Les Elegies són, com és sabut, el poema d'un home que sol i exiliat, escandalla l'esperit a la recerca de la pàtria antiga que és l'ànima i en el camí hi troba Déu. Un déu interior que l'acompanya. Al mateix temps, però, les Elegies són, com va dir Joan Fuster, també "poesia civil" o "política". El poeta, l'home Riba, ací, parla o "canta", en "nom dels que són on som" (...) per això els herois de Salamina, arqueològics, recobren en els seus versos una solemne vigència. De les dotze elegies em quede, precisament, amb aquesta que cita Fuster, la IX, potser aquella en què el to cívic és més clar i contundent, així com la humanitat d'aquests versos que també són, com va dir Riba d'uns altres poemes seus (la sèrie de sonets que formen Salvatge cor), "humans, fins i tot massa humans".
IX
Per a Pompeu Fabra
Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!)
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast més dolç que ésse’ i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè’ esdevení’ el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l’arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessins
la raó que es coneix i l’escomesa viril.
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l’orgull d’ésse’ i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepeu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l’estel
—ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
desesperat— per a molts sembla d’antuvi una fe;
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.
Comentaris