Vesna Parun, L'oliverar

El 25 d'octubre de l'any passat es va morir Vesna Parun (1922-2010), la gran dama de la poesia croata. Vesna Parun és autora d'una extensa obra poètica que es va iniciar el 1947 amb el llibre Zore i vihori (Albes i huracans), que no va ser molt ben rebut, perquè s'allunyava de la línia del realisme social, i va continuar el 1955 amb Crna maslina (Olivera negra). A partir d'ací va començar una llarga carrera poètica que comprèn una vintena de títols més fins al darrer Suze putuju (Les llàgrimes viatgen) de 2002.

L’OLIVERAR

No sé si fou la veu dels ocells

o el refilet del vent de l’est

que em dugué un capvespre a l’oliverar,

on encara dormia seré, en el llautó

de les capçades disperses, el reflex del dia.

Vaig baixar llavors a la badia amarga

d’herbes solitàries i el vaig veure a la vora

del mar brillant, a la platja de còdols

i llum de lluna, la seua figura encalmada,

envoltada del clapoteig i els murmuris de les ones.

Oh, si mai no n’hagués escoltat el bram!

Si m’hagués quedat vora el clos,

sota la figuera silvestre,

i no hagués baixat a l’ombriu boscatge,

a la platja d’argent

i als penyals blaus de lluna.

Tu t’hauries quedat assegut a la pedra,

esquiu i desconegut, a la riba arenosa,

i la queixa trista de les ones

hauria bressolat en el teu pensament ombrívol

les branques fosques i tempestoses.

I potser vagaries infeliç

pel turó tardorenc, transformat en ocell

aventurer, i en estel nu

que brilla amb brases inquietes

sobre un mar obert impetuós.

I jo ben prest m’hauria adormit, despreocupada,

sota la figuera silvestre, i no hauria estat trista

de no saber, per on ha marxat el jove

que mirava la mar, sol i llunyà
en la lluïssos de les ones, en el silenci de l'estiu.

MASLINOV GAJ

Ne znam da li me odveo glas ptica

ili cvrkut istočnog vjetra

jednom kasno u gaj maslinov,

gdje u mjedi krošanja rasutih

još ležaše mirni odsjev dana.

Siđoh tada u gorku uvalu

samotne trave i vidjeh na rubu

blistavog mora,na žalu od šljunka

i mjesečine, njegov blagi lik

obavijen šapatom i mrmorom valova.

O, da nikad ne čuh njihov šum!

Kraj ograde da sam ostala

pod divljom smokvom,

i da nisam sišla u gaj sjenovit

na žalo od srebra

i na plave litice mjeseca.

Ti bi sjedio na kamenu plah i neznan

na pješčanoj obali,

i talasa žalostiv huk

mislima bi tvojim oblačnim

ljuljao tmaste i olujne grane.

I možda bi lutao nesretan 

jesenjim brijegom pretvoren u pticu

pustolinsku, i u nagu zvijezdu

koja sija žarom nemirnim

nad pučinom plahovitog mora.

A ja bih rano zaspala bezbrižna

pod divljom smokvom,i ne bih bila žalosna

što ne znam, kud je otišao mladić

koji je gledao more,sam i dalek

u sjaju valova,u šutnji ljeta.