Petites alegries


Acabe aquest mes de molta activitat al blog i arreu amb un poema de Josip Pupačić. Ja n'havia traduït un parell que trobareu ací i ací i al castellà també ací.

Josip Pupačić (Slime kraj Omiša, 1928-illa de Krk, 1971) és un d'aquells poetes amb novel·la de final tràgic per escriure. Va morir a l'illa de Krk en un accident d'avió i té un poema, Moj križ svejedno gori (La meua creu continua cremant), que ha estat llegit com una premonició de la pròpia mort. Més enllà d'això, però, que són poc més que xafarderies erudites, Pupačić és un dels poetes més destacats de la seua generació. Membre del consell de redacció de la revista Krugovi (Cercles) que als anys 50-60 va revolucionar el panorama de la lírica croata, renunciant al realisme socialista i introduint-hi noves influències de la poesia occidental. La seua mort va estroncar una carrera que es trobava en plenitud i que ha donat alguns dels poemes més populars entre els croats. De fet, Pupačić és d'aquells poetes que tothom coneix, fins i tot qui no ha llegit poesia en sa vida, perquè els seus versos se'ls aprenen els xiquets de memòria i els canten els grups de música tradicional de Dalmàcia. Aquest és un dels seus poemes més coneguts, que donava títol a una antologia de cinc poetes croats (Ujević, Vidrić, Cesarić, Tadijanović i Pupačić), elaborada pel també poeta Pavao Pavličić que em van regalar unes amigues i que fou el meu primer llibre de poesia croata. Una petita alegria.

MALE RADOSTI

Svaki je moj dan ispunjen
jednom radošću. Radujem se
sebi, kad naiđem na pusti
drvored, i kad se moji
znanci osvrću
za mojim odlaskom. Veselim se
skromnoj večeri, koju je
priredila
moja dragana. I prolazim
(sakat i pogrbljen
u znatiželjnim oknima!).
Zadovoljan sam svojim korakom
kad stupim
na mračno stubište i mislim
kako ću se ušuljati
da osvijetlim malu
sobicu. Sigurno ću potom
pružiti ruke
i zagrliti –
svoju tišinu.

PETITES ALEGRIES

Cadascun dels meus dies s’omple
amb una alegria. Me n’alegre
per mi, quan em trobe una arbreda
deserta, i quan els que em
coneixen es giren
a mirar com me’n vaig. M’agrada
el sopar modest, que ha
preparat
la meua estimada. I passe
(tolit i geperut
per les finestres curioses!).
Estic satisfet amb cada pas meu
quan puge
l’escala fosca i pense
com entraré furtivament
per il·luminar la petita
cambra. Segur que després podré
estendre les mans
i abraçar –
el meu silenci. 

Comentaris

Anònim ha dit…
Una finestra és un llindar. Cal, només, abocar-s'hi per descobrir,
amb mirada renovada..., d'altres realitats...

Felicitats pel blog!
Sif ha dit…
Gràcies, Jordi. Felicitats pel teu també, t'he tornat la visita.

Salut!
Interessant, m'agrada anar trobant petits racons dedicats a la poesia.
Enhorabona!