Laia Martinez i Lopez i Francesc Parcerisas a l'illa de Pašman


Fa ja uns dies que Laia Martinez i Lopez i Francesc Parcerisas vingueren a Zadar, tants que hem encetat any nou i encara no havia tingut temps de parlar-ne.

A Pašman, com deia un vers de Francesc, va passar que, com que "Venus sempre triomfa", ens estimàrem molt i treballàrem encara més. Traduírem molt i parlàrem i vàrem descobrir les joves poetes Antonija Novaković i Dorta Jagić, i compartírem  temps i converses amb els vells amics Dinko Telećan i Tonko Maroević. Tots ells, i Maja, Marija, Vedrana, Roser, Nikola i Pau Bori i jo mateix ens esforçàrem per trobar el poema en croat que hi havia dins de cada poema en català de Francesc i Laia. L'ambient que es va crear era tan bo que costava molt aturar de fer feina. Només quan els amos de la casa on ens allotjàvem, teta Irma i barba Šime, ens reclamaven per dinar o sopar els plats deliciosos que cuinava ella, amb el que cultiven tots dos. La resta fou traduir i traduir. A les nits, després de sopar, jugàvem al billar i mentre les boles rodaven sobre el tapet, els versos encara flotaven en l'ambient, i estic convençut que més d'una solució va sorgir just en el moment que alguna bola queia per un dels clots.
El resultat de tot això és que hi ha un bon grapat de poemes de Laia i Francesc traduïts al croat que, ara mateix, ja estan en procés de revisió, perquè els editarem tan aviat com podrem i serà aleshores quan en deixaré una mostra en aquest blog. Mentrestant, us deixe un vídeo que ha editat la Institució de les Lletres Catalanes amb imatges enregistrades per les càmeres de la Ràdio Televisió de Croàcia i un poema de Joan Vinyoli en català i en la versió croata de Dinko Telećan, en homenatge a aquelles interminables partides de billar (encara que el poema de Vinyoli expresse un estat d'ànim ben diferent del que pretenc evocar).









JOC

M’he tornat una bola de billar
de vori que rodola empesa sempre
pel tac sinistre i dolorosament,
topant contra les bandes del rectangle,
és repel·lida amb seca violència,
sense parar.
                  No puc ja més, retira’m
del feltre verd, jugador empedreït,
deixa’m sentir com van caient les hores,
com cessen el soroll i el moviment,
com, inactiu, el vori es fa de cera,
que fondrà, al capdavall, la mà del foc.


IGRA




Postao sam biljarska kugla
od bjelokosti, što okreće se pokretana
vazda zlobnim tâkom te bolno,
muklom silinom, udara
o sve strane pravokutnika,
bez prestanka.
Ne mogu više, pusti me da se povučem
sa zelenog pȕsta, nesmiljeni igraču,
pusti da osjetim kako padaju sati,
kako prestaju buka i pokret,
kako, zastavši, bjelokost postaje vosak
koji na koncu rastalit će ruku od vatre.


Poema de Joan Vinyoli traduït per Dinko Telećan

Comentaris