Article publicat al número 53 (Octubre de 2010) de la revista Caràcters (València: Publicacions de la Universitat de València):
NOTES SOBRE LITERATURA CROATA
Ara fa quatre anys que hi visc i, encara que no sóc capaç de llegir amb fluïdesa aquest idioma que xampurrege a diari i del qual he traduït alguns versos, gose compartir algunes notes de lectura sobre la literatura croata.
Començaré per Miroslav Krleža (Zagreb, 1893-1981), segons Magris «un escriptor potent i singular, amb una vitalitat elemental exorbitant i una vastíssima cultura plurilingüe i supranacional. És el poeta de la trobada i del xoc entre croats, hongaresos, alemanys i altra gent del món danubià; és un escriptor carregat de cultura i de furor, un intel·lectual i un poeta expressionista que sent una atracció especial per la discussió assagística però també pels canvis i el trencament, pels passatges agressius i per la invectiva sarcàstica». Sarcàstica és efectivament la mirada que Krleža aboca sobre les maneres decadents de la burgesia europea del tombant de segle. A l’única novel·la seua que hi ha traduïda al castellà, El retorno de Filip Latinovicz (Minúscula, 2007), se’ns explica la tornada d’un pintor fracassat a la seua ciutat després de 23 anys. La novel·la se situa a principis dels anys trenta. Filip torna als orígens, a Kaptol (Zagreb) i a un poblet de la Panònia, després de la caiguda de l’imperi i de la Gran Guerra. Assegut en un cafè mira cap al carrer i s’imagina els animals morts digerits pels intestins dels vianants, que són la metàfora de la decadència europea: “anoche esos animales aún movían la cola alegremente, y las gallinas cacareaban en los gallineros en la víspera de su muerte, y ahora todo eso ha ido a parar a los intestinos humanos, y todo este movimiento y toda esta gula se pueden resumir en una sola palabra: vida en las ciudades de Europa occidental en el ocaso de una vieja civilización”.
Placa que recorda el lloc de naixement del poeta de Rijeka Janko Polić-Kamov
Abans que aquesta vella civilització s’esfondrés, un jove poeta, dramaturg, narrador i articulista escrivia contra tot, contra l’autoritat política i contra l’autoritat literària abans de morir-se tísic a l’hospital de Sant Pau i la Santa Creu de Barcelona, on ara hi ha la Biblioteca Nacional de Catalunya. Janko Polić-Kamov (Rijeka, 1886-Barcelona, 1910) és tant en poesia com en narrativa o teatre una veu avançada al seu temps, un avantguardista avant la lettre. La seua obra, condemnada a l’ostracisme durant dècades, fou recuperada durant la dècada dels cinquanta, primer, i dels vuitanta després. Darrerament, amb motiu del centenari de la seua mort, torna a estar molt present i és una sort, perquè això m’ha permès de descobrir un escriptor visceral que, tot i ser un outsider, representa la punta de llança d’un món que es preparava per capgirar-se del tot.
Kamov i Krleža són dos escriptors de trajectòries vitals i artístiques oposades, que ocupen llocs molt diferents dins el cànon croat i que, de fet, no acostumen a aparèixer en la mateixa pàgina als manuals de literatura. Més enllà de les diferències, però, em sembla que Kamov i Krleža representen el mateix esperit de rebel·lia i d’individualisme enfrontat als costums d’un imperi en descomposició, com a mínim en el Krleža dels anys anteriors a la Segona Guerra Mundial.
2. A principis de la dècada dels noranta, un altre món s’esfondraria davant els ulls dels escriptors croats i generaria respostes diferents. Quan un món s’acaba arriba un de nou, però un món que comença amb una guerra com la darrera dels Balcans neix amb massa ferides i massa culpes. Alguns dels autors croats més cèlebres han mirat de donar resposta al que va passar a l’antiga Iugoslàvia durant la guerra: Predrag Matvejević (Mostar, 1932), Dubravka Ugrešić (Zagreb, 1949), Slavenka Drakulić (Zagreb, 1949) són autors de sobra coneguts, encara que cap d’ells estiga traduïts al català.
Sí que existeix, en canvi, una traducció de l’obra de Jergović El jardiner de Sarajevo (Dèria Editors). Miljenko Jergović (Sarajevo, 1966) és l’autor més traduït i llegit fora de Bòsnia Hercegovina i de Croàcia. Les narracions que componen aquest llibre són un retrat èpic i tràgic del setge de Sarajevo. Com escriu Magris a la presentació de l’edició catalana, el món de Jergović és alhora vital i tètric.
3. Entre els autors més joves, els que eren xiquets o adults acabats d’estrenar quan van començar la guerra i es va desintegrar l’antiga Iugoslàvia, les estratègies literàries a l’hora d’enfrontar-se amb la realitat ja són unes altres.
Tatjana Gromača (Sisak, 1971) és poeta, narradora i periodista. Fins que va tancar per problemes econòmics, fa poc més d’un any i mig, va col·laborar al periòdic independent Feral Tribune, on també havien escrit Matvejević, Drakulić i Ugrešić entre molts altres. Una part reduïda de la seua poesia es pot trobar en català a la plaquette de Cafè Central Què passa res? A més, Gromača va participar el 2008 al Festival Internacional de Poesia de Barcelona. La seua poesia, de vegades és virulenta com una bufetada, d’altres simplement evoca els moments senzills de cada dia, darrere dels quals s’amaguen pors pregones.
Uns moments senzills de cada dia que per Roman Simić (Zadar, 1972) són molt difícils de recuperar. Simić és autor d’un poemari i dos llibres de contes, a més de director del Festival Europeu de Contes Curts (FEKP). Fa dos anys l’editorial canària Baile del Sol li va publicar la traducció del seu segon llibre de relats, De qué nos enamoramos?, onze històries que reflecteixen la dificultat de mantenir uns lligams, unes amistats, uns amors, després del que Simić en una conversa amb Isabel Núñez (Si un árbol cae, Alba Editores: 2008) anomenava el “tsunami”: “la gente se desplazó unos centímetros como en un tsunami, y ahora todos pretenden que viven su vida normal, pero no es verdad, ya no somos capaces porque perdimos la ingenuidad”. Per Simić, la normalitat que veu el turista que viatja a Croàcia, només és possible portes enfora, però no en les relacions més íntimes, on no es pot obviar que fa uns anys tots van perdre la innocència.
La pèrdua de la ingenuïtat, de la innocència, és el tema de la novel·la croata de més èxit durant el 2010 a Croàcia: Hotel Zagorje d’Ivana Simić-Bodrožić (Vukovar, 1982). La novel·la explica els anys de la guerra des del punt de vista d’una xiqueta de nou anys, de Vukovar, que el 1991 se’n va a viure a Zagreb amb la mare i el germà com a refugiada. Durant set anys compartirà un espai reduït i viurà a l’espera de notícies del seu pare, desaparegut a la guerra. Tota la novel·la parteix d’una pregunta terrible: on és el pare? Aquesta ingenuïtat perduda ja planava sobre el primer llibre de poemes de Simić-Bodrožić, Primer paso a la oscuridad, que l’editorial Baile del Sol publicarà properament.
Gens ingenu, ni innocent es mostra Marko Pogačar(Split, 1984), poeta i crític literari de qui està en premsa Cada oliva és un estel fos. XIX Seminari de Traducció poètica de Farrera [com explicava fa uns dies, aquest volum ja s'ha publicat, segui l'enllaç], juntament amb Dinko Telećan (Denes-Institució de les Lletres Catalanes). Pogačar es demana en un poema “Com escriure, l’any 2007, poesia amorosa?”. Com escriure poesia amorosa quanvivim un temps on “tothom ens estima amb moderació”. El poeta s’enfronta cara a cara amb la realitat a base de preguntes insidioses i respostes contundents. L’últim vers d’aquest poema constata: “l’única cosa pitjor que el feixisme és el feixisme moderat”.
4. Si és difícil encabir un riu o una mar en un llibre, també ho és entendre un espai literari a partir d’un article. Amb aquestes notes he mirat de fer una repassada a algunes lectures que reflecteixen unes actituds literàries en dos moments determinats, sense pretendre establir categories. M’he centrat en autors dels quals em sent en condicions de parlar i en dos moments, el tombant del segle XX i el tombant del segle XXI, especialment significatius. Dos moments en què, com deia Simić, la gent o les fronteres es van desplaçar uns centímetres i es va perdre la innocència.
Breviario Mediterráneo, Predrag Matvejević. Trad. de Milivoj Telećan. Barcelona: Anagrama, 1987
El retorno de Filip Latinovicz, Miroslav Krleža. Trad. de Jadarnka Vrsalović-Carević. Barcelona: Minúscula, 2007
El Museo de la rendición incondicional, Dubravka Ugrešić. Trad. de M. Àngeles Alonso i Dragana Bajić. Madrid: Alfaguara, 2003
Ministerio del Dolor, Dubravka Ugrešić. Trad. de Luisa Fernanda Garrido i TIhomir Piśtelek. Barcelona: Anagrama, 2006
Como si yo no estuviera, Slavenka Drakulić. Trad. de Luisa Fernanda Garrido i TIhomir Piśtelek. Barcelona: Anagrama, 2001
El jardiner de Sarajevo, Miljenko Jergović. Trad. d’Anna Gelabert i Mercè Callejón Barcelona: Dèria Editors, 1999
De què nos enamoramos?, Roman Simić. Trad. de Gloria Blažanović. Tenerife: Baile del Sol, 2008.
Què passa res?, Tatjana Gromača. Trad. de Simona Škrabec. Barcelona: Cafè Central, 2007
Cada oliva és un estel fos. XIX Seminari de Traducció poètica de Farrera. Marko Pogačar i Dinko Telećan. Diversos traductors. Barcelona, València: Denes, ILC. [En premsa]
Primer paso a la oscuridad, Ivana Simić-Bodrožić. Trad. de Carolina Rouco Chao i Ivana Lončar. Tenerife: Baile del Sol. [En preparació]
Comentaris