Enllà lluny del ben lluny


Ara fa cosa d'un any, Josep Piera va visitar Zadar. El poeta de la Drova va fer un parell de classes als nostres estudiants i va llegir els seus poemes en dos o tres actes. Durant la setmana que va passar a la ciutat ens trobàvem cada matí al punt que els zadarencs coneixen com "četiri kantuna" (els quatre cantons), a l’única taula del bar on tocava el sol. Des d'aquesta taula es veu el carrer que va cap a la porta de terra, i l'església de Sant Miquel (a la foto). A aquella setmana que va passar Piera entre nosaltres la vàrem anomenar "La cultura catalana fa escala a la Universitat de Zadar". La segona edició d'aquesta escala la celebrarem la setmana que ve i, si tinc temps, en diré alguna cosa ací. Ara, per recordar aquella visita, deixaré un dels poemes de Piera que va traduir Nikola Vuletić. Un poema sobre la ciutat mirada de lluny i rebutjada, o un poema en què la ciutat representa tot allò que el poeta vol abandonar o un poema en què el poeta, cansat de sentir-se rebutjat per la ciutat, l'abandona. Això que, a tots, de vegades ens agradaria fer.



ENLLÀ LLUNY

Enllà lluny la ciutat,
enllà lluny del ben lluny,
on el quitrà és terra i brosses que acompanyen,
on la gent diu "bon dia" i "com va" i et coneix,
on ets un element solidari dels vents i dels arbres,
on no hi ha crits estèrils ni llums apegalosos,
enllà lluny la ciutat,
enllà lluny del ben lluny,
enllà lluny.

On les estacions de l'any les sents talment Vivaldi
i la pluja ressona amb versos de Verlaine
i Montale i Horaci i Ausiàs March et visiten
i els fruits s'ofereixen amorosos als llavis
i els arbres i els ocells i les tronades et són companys...
On el temps et saluda com un amic que torna.

Enllà lluny la ciutat,
més enllà, lluny del lluny,
on tot són horitzons i diàlegs,
on els rellotges s'acoblen als ritmes de la terra
i cap crit no et somou com un vidre que es trenca,
on res no et dispersa a no ser caminar en la boira,
on els cingles et conten passions i rondalles,
enllà.

Enllà lluny, la ciutat,
ofegada agonia de dols,
trista abraçada de màscares,
bram violent de solituds,
des d'on me'n vull anar per sempre més
i, tanmateix, hi continue, tot i un odi
que em bada els ulls i em deixa a fosques.
Me'n vull anar, enllà lluny,
per tal d'ésser un matoll més.
I descobrir-me.

TAMO DALEKO

Tamo daleko od grada,
tamo dalje od najdaljeg,
gdje je katran zemlja i korov što prate korak,
gdje ljudi govore “dobar dan” i “kako je” i znaju te,
gdje si jedno s vjetrom u krošnjama,
gdje nema jalove buke ni neotesanih svjetala,
tamo daleko od grada,
tamo dalje od najdaljeg,
tamo daleko.

Gdje su godišnja doba tako vivaldijevska
gdje kiša odzvanja Verlaineovim stihovima
gdje te Montale i Horacije i Ausiàs March posjećuju
gdje plodovi podatno prijanjaju uz usne
gdje su ti stabla i ptice i nevere prijatelji...
Gdje te vrijeme pozdravlja kao prijatelj koji se vraća.

Tamo daleko od grada,
dalje, dalje od daljeg,
gdje su sve obzori i dijalozi,
gdje satovi prate ritmove zemlje
i gdje te buka ne uznemiruje kao staklo koje puca,
gdje se ne gubiš ni u čemu, osim u magli,
gdje ti litice pripovijedaju strasti i priče,
tamo.

Tamo daleko, daleko od grada,
zatomljene agonije žalosti,
žalosnog zagrljaja maski,
silovitog urlika samoćâ,
odakle želim zauvijek otići,
a gdje ipak ostajem, usprkos mržnji
što mi otvara oči, a ostavlja me u tami.
Otići želim, tamo daleko,
i biti samo još jedan grm.
I otkriti sebe.   

Comentaris