Ivan Slamnig (1930-2001), poeta de Metković, sí que va citar el darrer vers de "L'infinito" en un dels seus poemes més coneguts. Ara bé, al seu poema, el vers de Leopardi està "venecianitzat", la qual cosa li dóna un altre aire, molt més de "lingua franca". En aquest cas, la citació em sembla del tot pertinent i ja em direu si esteu d'acord o no. Us deixe el poema d'Slamnig i la versió que n'hem fet Nikola Vuletić i jo, i dic versió, perquè en aquesta ocasió hem preferit acostar-nos més al joc de ritmes i rimes, sense perdre de vista el sentit del poema, però sí una mica la literalitat. Això és el que ens demanava "Barbara".
BARBARA
Večernja ćakula barba Nike
Barbara bješe bijela boka
Barbara bješe čvrsta, široka
Barbara bješe naša dika
Barbara, Barbara, lijepa ko slika.
Kad si je vidio, gospe draga,
kako je stasita sprijeda i straga,
srce se strese ko val na žalu
ko štandarac lagan na maestralu.
To je lađa što rijetko se rađa
to je prova staroga kova,
to je krma što sitno se drma
kad vješto promiče između molova
ko mlada krčmarica između stolova
(Ah, barba, barba, gdje nam je Barbara
Modro, i bijelo i crno farbana!)
Je l' danas u brodova takav stas,
ima l' još ljudi poput nas,
ima l' još mora, ima l' zemalja,
ima l' još vina, koje valja?
U kakvim olujama imadoh sreću!
Na kakvim sam munjama palio svijeću!
Koliko puta rekoh na siki:
"Kupit ću sviću svetom Niki
ako se spasimo Barbara i ja,
e tutti quanti in compagnia."
Kakvo sve more vidjeh daleko!
Bilo je jedno bijelo ko mlijeko,
morske smo krave muzli jutrom,
uvečer - bijeli kruh sa putrom.
A žuto more žuto ko limun!
Odonda sam za skorbut imun.
Bijela jedra i bijela bedra,
svojeglava Barbara, Barbara dobra,
spora ko kornjača, spora ko kobra,
nijedan brod nije joj rod!
More je tamnocrvene boje,
stari mornari na palubi stoje.
"Parone, dobar odabraste pravac,
more je gusti stari plavac."
"Još jedan kablić nek prođe kroz stroj
provjere radi" - nalog je moj.
"Barbaro brodi, more nam godi,
nijedna stvar nije ti par."
I tako Barbara sve dalja i dalja,
crvenim morem se pospano valja
e il naufragar xe dolce in questo mar.
BÀRBARA
El tio Colau enraona a boqueta nit
Bàrbara tenia l’anca blanca,
Bàrbara era ferma i ampla,
Bàrbara era el nostre orgull,
Bàrbara, nineta dels meus ulls.
Quan la veies, marededéu,
ben plantada per tot arreu,
el cor s’agita com l’ona al sorral,
com la bandera lleu que mou el mestral.
És una barca com ja no se’n fan
és una proa a la manera antiga,
és una popa que sotraga poc
quan es mou amb destresa pel port
com la cambrera jove entre les taules
(ai, tio, Bàrbara, on és la nostra Bàrbara,
de color negra, blanca i morada!)
Hi ha encara barques tan ben plantades,
hi ha encara homes com nosaltres,
hi ha encara mars, hi ha terres per veure,
hi ha encara vi, que es puga beure?
En quines tempestes vaig tindre sort!
Sota quins trons encenia el vot!
Quants cops contra l’escull deia:
“Sant Colau et compraré un ciriot
si ens salvem Bàrbara i jo,
e tutti quanti in compagnia.”
Quants mars llunyans he fet!
Un era blanc com la llet,
hi munyíem vaques marines al matí
i a les nits, pa blanc amb sagí.
I la mar groga, com un llimó espremut,
que m’ha curat per sempre l’escorbut.
Veles blanques i cuixes blanques,
Bàrbara bona, Bàrbara cabuda,
lenta com la cobra i com la tortuga,
d’aquesta casta no hi ha cap altra barca.
La mar de tons foscos i vermells,
a coberta els mariners vells.
“Patró, vàreu triar un rumb ben bo,
la mar és un vi anyenc amb cos”.
“Poseu un altre bidonet al motor
per si de cas” – que ho mane jo.
Navega, Bàrbara, que no volem amarrar,
navega, que al món no tens igual.
I així Bàrbara cada vegada més llunyana
per la mar vermella rodola endormiscada
e il naufragar xe dolce in questo mar.
Comentaris