La incerta topografia dels somnis






Venècia està dividida en sis barris, anomenats sestieri, més un seté districte, per dir-ho així, que correspon a l'illa de la Giudecca. Aquesta divisió en set parts de la ciutat queda reflectida al primer de llibre de contes de Mireia Companys. Cada conte porta per títol el nom d'un dels sestieri (Santa Croce, San Polo, San Marco, Castello, Dorsoduro i Cannareggio) i el del mig el de la Giudecca. Feliç coincidència, hi ha un premi que es diu 7lletres, convocat per la Fundació Pedrolo, el Consell Comarcal de la Segarra i el Centre Municipal de Cultura de Cervera, que premia llibres que continguen set relats. El llibre de Mireia Companys va guanyar la quarta edició d'aquest premi i el passat mes de desembre va arribar a les llibreries, editat per Pagès, Venècies. La incerta topografia dels somnis.



En aquests set contes, l'autora ens introdueix en les vides d'uns personatges que es mouen entre el somni i el malson, entre la realitat i el miratge, en una ciutat on res no és el que sembla. Els personatges que viuen en aquestes Venècies, professors, estudiants, turistes, músics, cambrers, es troben per insospitats jocs de miralls, o de màscares, en una dimensió de la realitat oculta, entre el somni i la vetlla. Tot plegat, en set contes molt ben trenats units per un llibre que apareix en tots els contes com un leit-motiv inquietant, un llibre d'un autor venecià que estén la seua fantasmagòrica presència, d'objecte màgic. El títol? La incerta topografia dels somnis, que ja havíem trobat a la portada del llibre que ara tenim entre les mans i que ens convida a fer una passejada pels racons més enigmàtics d'una ciutat que és paisatge i personatge. Una ciutat que l'autora coneix a fons i que ens descriu a través de la mirada dels seus personatges, amb una prosa que funciona per acumulació i que també es torna laberíntica quan cal, perquè també nosaltres, lectors, entrem en aquest somni o malson que pot ser entrar dins d'una ciutat on res no és el que sembla.


Com a mostra, us deixe un fragment en què es descriu una llibreria en què els prestatges són góndoles, una llibreria de la qual jo també vaig parlar fa dos anys, l'endemà d'obrir aquest blog.




"Vista des de fora podria semblar una botiga de records on comprar postals o murals o penjolls de vidre de Murano o qualsevol altra cosa, però un cartell escrit a mà avisa el possible turista distret (i anglòfon): "Welkome to the most beautiful bookshop in the world". Diverses col·leccions de postals i un arbre de fullam no gaire frondós flanquegen la porta, i a banda i banda de l'entrada, davant de les col·leccions de postals, dues taules conviden a remenar muntanyes de llibres vells. Però m'hi fixo millor i veig que la taula de la dreta no és en realitat una taula, sinó una góndola de color marró. També observo diversos quadres que representen panoràmiques de Venècia, Londres, Roma o París, i que, a causa d'efectes òptics misteriosos, van canviant en funció dels moviments de l'espectador. Una mica intimidat per les diverses il·lusions que em confonen -com aquella ciutat enganyosa-, faig un parell de fotografies de la góndola-prestatgeria i de la porta de la botiga i hi entro.

A l'interior els llibres s'amunteguen pertot arreu: a les taules, a les prestatgeries, en banyeres, en góndoles, per terra. Fascinat per aquella adoració irreverent, demano al propietari -lleugerament polsós, com el seu establiment- que em permeti de fer unes quantes fotografies. Ell s'hi avé, amb un orgull mal dissimulat, sense deixar d'indicar-me com es mouen i es transformen segons el punt de vista de l'espectador aquells quadres imprevisibles. Després de fotografiar les góndoles que acullen les marees de llibres, m'adono de l'existència d'una altra sala, encara més atapeïda que l'anterior. Hi entro. Hi ha més góndoles, banyeres, i una góndola de cartró penjada del sostre. M'hi passejo una estona, escullo una góndola a l'atzar i en fotografio minuciosament les sis llengües de ferro de la proa -que representen els sis barris o sestieri venecians- i la llengua de ferro de la popa -que representa l'illa de la Giudecca-. Després veig que al fons d'aquesta segona sala hi ha una porta de fusta, amb els dos batents oberts, i uns graons de pedra que s'endinsen en l'aigua verdosa del canal. A l'altra riba, a uns quants metres, una altra porta de fusta, idèntica a la de la llibreria -però tancada- i una finestra amb reixes. La llum de la tarda comença a morir sobre les aigües".



Comentaris

Una magnífica invitació, Pau, als qui ens estimem Venècia per comprar i llegir aquest llibre: el fragment que reprodueixes incita prou a fer-ho. Gràcies!
Sif ha dit…
Espere que t'agrade, Albert!