Tessel·la


Quan encara anàvem a l'institut, l'amic Ismael Carretero, que s'havia apuntat al curs d'àrab de l'Escola Oficial d'Idiomes, em vingué un dia amb un llibre, "Poemes de l'Orient de l'Al-Àndalus", i me'l va deixar. En aquell llibre vaig descobrir els versos dels poetes àrabigovalencians en les versions de Josep Piera. Quan algun temps després, en tornar de la meua estada a Venècia, vaig adonar-me que coneixia millor la ciutat on havia viscut un any, que la que havia tingut sempre a la vora i vaig decidir passejar-la per llibres i carrers, vaig tornar a aquells poetes que parlaven d'una València de rius dolços i vergers paradisíacs d'arbres i fruits o que es planyien de la pèrdua de la ciutat enfront de les hosts de Rodrigo Díaz de Vivar i de Jaume I. Ibn Khafaja, Ar-Russafí, Ibn Al-Abbar i els altres poetes, passarien a formar part de l'espectacle que muntàrem amb Ismael i la resta del grup Oh, foll Amor!  sobre València.

La veu d'aquells poetes àrabs ens sonava exòtica i familiar, llunyana i propera alhora. Gràcies a aquell espectacle vaig conèixer a Josep Piera, una nit de llamps i trons, a Gandia. La mateixa nit que aquell espectacle començà a tranformar-se en l'antologia Ai, València! que compilàrem Maria Josep Escrivà i jo. Després ens hem anat trobant en altres ocasions i he llegit un darrere de l'altre els seus llibres de viatges, versos i records on he trobat una visió de la Mediterrània molt més complexa i rica en matisos que la d'altres escriptors catalans.

La Mediterrània de Piera és un mosaic complex de paisatges molt diferents, però semblants. És catalana, grega, italiana, àrab, jueva, cristiana i saborosa, perfumada, corporal, sensual, lluminosa; molt més dionisiaca que apol·línia; més romàntica que noucentista. Els seus viatges per Sicília, Nàpols, Grècia, Marràqueix i Jerusalem ens evoquen llocs amb els quals compartim moltes coses que oblidem massa sovint. Quan vaig anar a Sicília, em vaig emportar el seu llibre Ací s'acaba tot i vaig trobar-hi un poema de Joseph Brodsky escrit a l'illa de Procida que Piera havia traduït de l'italià. L'endemà de trobar aquell poema vaig anar a una llibreria de Catània i vaig comprar dos llibres del poeta rus. Un, era una antologia dels seus poemes de tema italià i un altre, Fondamenta degli incurabili, un llibre en què explicava la seua experiència veneciana. De Sicília estant, Piera m'havia fet descobrir un poeta que em retornava a Venècia i això, que un llibre et porte a un altre, i a un altre i a un altre, sempre s'agraeix.

La setmana passada, Piera vingué a Zadar. Dalmàcia era una de les tessel·les que li faltaven en el seu mosaic i ens oferírem a ensenyar-li-la en les estones que no era ell qui descobria altres mediterrànies als nostres estudiants. Què li va semblar, què li va inspirar aquest racó de l'Adriàtic, espere que ens ho diga ell per escrit, encara que n'hem parlat llargament durant deu dies. Jo només vull ara, deixar constància que la seua visita va servir efectivament, perquè a la veu de Piera, durant els dies que va estar amb nosaltres, s'afegira un nou accent, eslau, gràcies a la traducció que en feren d'alguns poemes seus els col·legues Nikola Vuletić i Ivan Boško Habuš i el poeta Tonko Maroević. Aquest poema que deixe ací, en concret, el va traduir l'amic Vuletić.


LA MAR


La mar, la mar, la mar.

La mar són emes infinites

com mamelletes de ritmes sensuals,

una a redona i planetària

que ens acull en la seua placenta maternal,

una brisa remorosa d'erres

que ara pot acabar terrible com un tro

seguit d'esclats, de crits silenciosos,

de llàgrimes de dol,

com ara esdevenir la suau carícia,

salada meravella de l'àngel somiat.


La mar, la mar, la mar!

La mar és una música en blau,

un mirall d'argent per al sol,

el llit on la lluna s'adorm,

el somni amb estels d'un infant.

La mar és l'etern moviment

d'aquest univers en un mot

que igual diu la vida joiosa

com negre silenci, com mort.

La mar, la mar, la mar.



MORE

More, more, more.

More su beskonačna m

kao grudi u čulnom ritmu,

jedno okruglo i planetsko o

što nas prima u svoju majčinsku utrobu,

povjetarac bučnih r

što se javlja čas strašan kao grom

praćen praskom, prigušenim kricima,

suzama žalosnicama,

čas kao nježno milovanje,

slano čudo anđela iz sna.

More, more, more!

More je glazba u plavom,

srebrno sunčevo zrcalo,

postelja u koju liježe mjesec,

dječji san o zvijezdama.

More je vječni pokret

ovog svemira u jednoj riječi

koja znači radost života,

kao i crni muk, kao i smrt.

More, more, more.

Comentaris