Aquesta foto i la que il·lustra el post anterior les vaig fer a les ruïnes de Salona. Hi anàrem amb Josep Piera abans d'entrar a Split. A mi m'agrada entrar als llocs per les portes, fins i tot a les ciutats. També m'agradaria poder entrar per les finestres o pels fumerals, però fa molt de temps, potser massa, que no perd la meua ombra, ni duc barba blanca, disfressa color Coca-Cola i un sac ple de regals. Les ciutats, abans, tenien portes i moltes les conserven, per això, quan tinc visita ací o a València faig tot el possible per començar la passejada davant d'una de les portes. Potser si aquestes portes encara tingueren utilitat, voldria entrar per altres llocs, per dur la contrària, però ara que són bellament inútils, m'agrada fer-les servir.
A València, la meua porta, la porta dels que venim del nord de la ciutat, és la dels Serrans, que és la que queda més a prop de l'antiga estacioneta del Pont de Fusta. Quan era xicotet, aquesta era l'última parada de la línia del trenet que ix de Rafelbunyol i passa per la Pobla de Farnals. Ara ja fa uns quants anys que al Pont de Fusta només arriben tramvies i que l'estacioneta ha esdevingut una comissaria de la policia autonòmica o alguna cosa semblant. Tanmateix, m'agrada començar les passejades per València entrant per la porta dels Serrans.
A Split hi ha també algunes portes. Portes que no foren pensades per entrar a una ciutat, sinó per entrar al palau de Dioclecià. La ciutat que va créixer després dins del palau les va conservar. Ara bé, entrar a Split és entrar al palau abandonat que va servir de refugi als habitants de Salona, la ciutat romana capital de la província de Dalmatia. Salona era una ciutat fundada per la tribu il·líria dels Delmati, que amb el temps havien de donar el nom a la província romana, per la seua resistència contra l'imperi, com ens explicava fa uns dies l'arqueòloga que ens va conduir a través de la prehistòria i la història que s'ensenya al museu arqueològic de Zadar. Després que els romans s'hi varen establir, esdevindria la capital de la província i més tard, l'emperador Dioclecià decidiria erigir el seu palau no gaire lluny. Els avars i els eslaus van devastar la ciutat el 630 d.C. Aquest fou el final de la metròpoli Salona i el principi de la ciutat dins del palau.
Actualment, Salona són unes ruines mig excavades entre oliveres, al costat d'una carretera i al fons els barris més nous i grisos de l'actual Split. Aquestes ruïnes parlen vagament d'un passat esplendorós i de com devia funcionar la destrucció de la ciutat per crear-ne una de nova dins el palau de l'emperador. Encara avui, els capitells i els fragments de columnes es reutilitzen com aleshores. A sota del porxo de la foto del post anterior, hi ha unes tauletes de carreus reaprofitats. Els tamborets són capitells de qui sap quin temple dedicat a quin déu, capgirats.
Salona és la porta de Split, per on val la pena entrar, per veure que és ací on hi havia el fòrum, els temples, el teatre, l'amfiteatre, les necròpolis, el cardo i el decumanus i totes aquelles coses que a escola ens explicaven que havien de tenir les ciutats romanes. Split és una altra cosa, una ironia de la història, on el Peristil de ca l'emperador va esdevenir plaça Major i el mateix mausoleu de qui es va dedicar amb fervor a martiritzar cristians, és encara ara, la catedral dedicada a un d'aquells màrtirs. Una catedral que és un poti-poti fantàstic, un collage naïf fet amb retalls d'ací i d'allà, que vigila des de fora, ajocada entre les columnes del Peristil, una esfinx.
Comentaris