Cercles que s'estenen

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües

del llac.

Està bé, però pensa

que no serveix de res tirar una sola pedra,

que has d'estar aquí des de la matinada

fins a la posta, des que neix la nit

fins al llevant

-tindràs la companyia

de les estrelles, podràs veure l'ocellassa

de la nit negra covant l'ou de la llum

del dia nou-,

assajant sempre cercles,

per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla

-i mai potser no n'estaràs segur-

que has assolit el cercle convincent.

JOAN VINYOLI

Plovia a bots i barrals. Plovia i jo arribava a Sant Cugat xop i carregat amb la maleta amb la roba per a l'hivern llarg de Zadar. Assegut al bar Catalunya, mirava caure la pluja, mentre esperava el Jordi Van Campen que va trigar molt poc en arribar i organitzar l'aperitiu. Canyes i anxoves i una cosa més que no recorde, però que sé que no ens va agradar. Començàrem a organitzar la lectura de la tarda mentre féiem l'aperitiu i durant el viatge als ferrocarrils. El Jordi m'havia proposat de participar al Festival de Poesia de Sant Cugat en una lectura conjunta amb la Montserrat Abelló a la llibreria Paideia. El títol de la trobada era "Cercles que s'estenen" i, a més de l'eco vinyolià i rilkeà al·ludia a la diferència d'edat i carrera entre tots dos poetes. A mi em tocava ser el jove. El Jordi, a més, ens havia demanat que portàrem un poema d'algú altre que tinguera relació amb el títol. Per la meua banda vaig entendre els cercles que s'estenien com una referència a la traducció i a la seua difusió per Internet. La traducció i la xarxa en tant que cercles que amplien l'abast d'una literatura.

En baixar a la parada de Provença, plovia encara, aigua i més aigua. Mentre esperàvem un recès, una treva, començàrem a parlar amb una dona del tabac, dels fills, de poesia i el Jordi li va acabar regalant un llibre meu a aquella vianant que es va emportar d'aquell dia torrencial un llibre dedicat per l'autor. Havíem baixat a Barcelona per dinar i anar a casa de la Montserrat Abelló per portar-la en taxi fins a Sant Cugat. No sabria per on començar a dir-vos la impressió que em va fer aquella senyora de 91 anys que tenia més força que tots nosaltres junts. Nosaltres preocupats per la pluja i a ella tant li feia. Ens va parlar de la seua vida, de la poesia que li agradava, de la seua poesia i em va estar interrogant, sí, sí, interrogant sobre una paraula (atzucac) que no li quadrava d'un poema meu, amb una curiositat i una tenacitat que ja volgueren molts joves crítics que es volen abrandats. Les seues preguntes em feren reflexionar molt sobre uns versos publicats fa més de quatre anys i que feia temps que no em mirava amb tanta intensitat. Ens va deixar seduïts i vençuts i després anàrem cap a Sant Cugat en taxi. Taxi i pluja a Barcelona. Va costar, però ho vam aconseguir.

A Sant Cugat, plovia, és clar. El taxi ens va deixar als Quatre Cantons, molt a prop de la llibreria Paideia, on havíem de fer la lectura, i la Montserrat i jo de bracet, com un cercle estés sota el paraigua elegant del Jordi ens hi vam acostar a poc a poc. La resta fou literatura. Vells amics i amigues i alguns valents que havien desafiat la pluja per venir a escoltar-nos. Ens hi passàrem prop d'una hora llegint poemes, ara ella, ara jo i explicant anècdotes i al final, parlàrem del títol de la trobada. La Montserrat va fer un petit homenatge a Joan Vergés, poeta d'honor del festival i després, entenent també la traducció com un cercle que s'estén, va llegir una traducció a l'anglés d'un poema de Maria Mercè Marçal. Jo vaig llegir un poema de la poeta polonesa Ursula Koziol que havia publicat pocs dies abans en Xavier Farré al seu blog del qual m'havien agradat sobretot aquests tres versos:

Romanem en silenci

i entrem en nosaltres com en una casa

recuperada després d’un llarg viatge

però abans, hipnotitzat, rendit als peus de la força d'aquella senyora que havia demostrat amb escreix que la jove era ella vaig llegir un poema seu, que ara no tinc a mà. Per compensar la mancança, en deixe ací un altre, que també parla de cercles:

Desenes de miratges,
cercles i més cercles,
aigua que gira vertiginosa,
sempre engolida.

Al mig, la força
d’una mirada que juga
amb la dolçor de la pell
i busca l’arrel
fonda de l’aigua.

El que tinc és
un llapis a la mà
un paper estès davant meu,
i el desig d’escriure
noms plens de tendresa.

El color és el blau:
blau fosc de la tarda, atzur
del mar a migdia, blau
-blau cel del cel- i el blau
cendrós de l’oblit.

Jo no ho voldria
i busco
el roig de la sang
pell endins.



MONTSERRAT ABELLÓ