Mai no havia anat Mallorca fins fa un mes i l'espera i les renúncies a anar-hi anteriors han valgut la pena. A Palma ens vam trobar una bona colla d'amics, ja n'he parlat d'això i n'han parlat i se'n parlarà. Hi anàvem a fer recitals, però també aprofitàrem per visitar l'illa i la ciutat. Se m'han quedat coses per veure, santuaris per visitar. Només de lluny vaig albirar el puig de Randa. Des de l'autopista, algú em va dir: "Mira, Pau, allò és Randa", "Ah, on Ramon Llull va flipar", i vam riure. Caldrà tornar-hi, però teníem el temps que teníem perquè calia fer uns quants recitals.
Un dels recitals el férem al pati de Ca n'Alcover, on havia estat, i alguna cosa queda, la casa de Joan Alcover. Al costat de la porta, hi ha penjat el poema Desolació, que no es pot llegir sencer, perquè el dissenyador o qui siga el responsable ha volgut que a la placa el poema aparega esqueixat, no ho discutirem.
La placa que jo volia, no obstant, amb el poema sencer, la vaig trobar darrere d'una figuera de pala a la Fundació ACA de Búger. En aquell recer de pau regentat per Toni Caimari, amb oliveres com a fons de finestra, on les cambres tenen nom de poeta o de músic, baixant per l'escala que du a la cuina, hi ha el sonet de Joan Alcover, terriblement amarg, integrat dins del seu paisatge, sobrevivint, malgrat tot, encara que siga per plànyer-se.
DESOLACIÓ
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí obert
i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca; sens mi,
res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
Comentaris