Korčula





Ja fa quatre estius que vaig visitar per primera vegada Korčula/Curzola i, des d'aleshores, hi he tornat diverses vegades. Com més va més, la ciutat assumeix el paper de mare pàtria del gran viatger Marco Polo. Sembla que hi ha certa polèmica sobre això, entre venecians i curzolans, que em saltaré perquè aquestes coses m'interessen ben poc. De la mateixa manera que no m'interessa gens d'on era o deixava de ser l'altre que se'n va anar a buscar les Índies en la direcció oposada. Sempre he pensat que, en aquests dos casos, el que era important és on van arribar i no d'on eixien. Marco Polo, no obstant, és un dels reclams de la ciutat. Te'l venen en milers de souvenirs diferents i la seua casa, o la casa on es pensa que havia estat la seua en el benentés que hi haguera nascut, es pot visitar. L'altre punt de connexió, sembla ser que força més fonamentat, de Polo amb aquest lloc és el captiveri. Sembla ser que el 1298 els genovesos el van capturar precisament ací, a Curzola. Durant aquest captiveri fou quan Rustichello de Pisa el va escoltar contar els seus viatges.




El cas és que, visitant Korčula, un pensa que la ciutat és prou bonica, amb pedres sòlides i ben treballades, uns carreus blancs i ocres que quan els dóna el sol de ple permeten fer fotos precioses i amb una mar de poema èpic, i pensa si és necessari tirar de fantasmes llegendaris que, en tot cas, van estar més temps voltant per la Xina i buscant ciutats invisibles, que a la mateixa illa. Potser és que la pedra sola, per ben tallada que estiga, no té la màgia vaporosa del mite i per això ens agrada més que ens ensenyen una impossible casa de Julieta o un incert "lugar de la Mancha" que tots els palaus possibles.




Amb viatger llegendari o sense, Korčula és una joieta d'arquitectura veneciana, que és un plaer de passejar les nits d'estiu. S'hi arriba amb cotxe o autobús després de travessar tota la península de Pelješac fins al poble d'Orebić, d'on ix el ferry que et du fins a l'illa en un moment. La mole de la península veïna s'imposa des de l'altra banda com una muralla natural. També s'hi pot arribar en vaixell des de Dubrovnik o Split, o des de les altres illes. Des d'Split hi vaig arribar durant la meua segona visita, ara fa tres tardors. Acabava d'arribar a Croàcia i em vaig apuntar a una excursió amb tot de filòlegs que homenatjaven un altre fill il·lustre de la ciutat (aquest sí, sens dubte), el filòleg Vojmir Vinja, autor d'una gramàtica espanyola en croat i d'un diccionari que, en la versió de butxaca, m'acompanya des de fa tres anys, entre moltes altres obres. El gramàtic, ja gran, va rebre l'homenatge de tots els seus deixebles i de la seua ciutat, mentre jo badava per la ciutat a la recerca de lleonets de Sant Marc i finestres gòtiques. Pocs mesos després la vida de Vinja s'apagava i vaig ser més conscient de la seua importància (de la importància que tenia, fins i tot, per a la meua presència i la del català en una universitat de Croàcia, atès que deixebles seus i deixebles dels seus deixebles són els romanistes que s'han inventat aquesta història dels estudis catalans a Zadar. Durant aquell viatge, però, em vaig dedicar a passejar per la seua ciutat). En una d'aquestes passejades vaig pujar a la torre de la porta de la ciutat on s'hi exposen les vestimentes que es fan servir durant la festa de la Moreska, és a dir una batalla entre Moros i Cristians!




La Mediterrània és així. No s'està de donar-te aquestes sorpreses familiars on, potser, t'esperaries l'exotisme. La darrera vegada que he anat a l'illa, ha estat aquest estiu i, com la primera, vaig dedicar un dia per anar a la platja. Era juliol, feia calor, i la ciutat és molt més agradable a poqueta nit. Així que me'n vaig anar al poble de Lumbarda, on hi ha una platja a la qual s'arriba caminant des de l'ermita on et deixa l'autobús. El camí fins a la platja està envoltat de vinyes que arriben gairebé fins a la mar. Estirat com una sargantana a la sorra o des de dins de l'aigua veia les vinyes si mirava cap a terra i les veles si mirava cap al mar, això sí, sense el serrellet de neu que veia Sagarra des de l'Empordà.




VINYES VERDES VORA EL MAR




Vinyes verdes vora el mar,


ara que el vent no remuga,


us feu més verdes i encar


teniu la fulla poruga,


vinyes verdes vora el mar.




Vinyes verdes del coster,


sou més fines que la userda.


Verd vora el blau mariner,


vinyes amb la fruita verda,


vinyes verdes del coster.




Vinyes verdes, dolç repòs,


vora la vela que passa;


cap al mar vincleu el cos


sense decantar-vos massa,


vinyes verdes, dolç repòs.




Vinyes verdes, soledat


del verd en l'hora calenta.


Raïm i cep retallat


damunt la terra lluenta;


vinyes verdes, soledat.




Vinyes que dieu adéu


al llagut i a la gavina,


i al fi serrellet de neu


que ara neix i que ara fina...


Vinyes que dieu adéu!




Vinyes verdes del meu cor...


Dins del cep s'adorm la tarda,


raïm negre, pàmpol d'or,


aigua, penyal i basarda.


Vinyes verdes del meu cor...




Vinyes verdes vora el mar,


verdes a punta de dia,


verd suau de cap al tard...


Feu-nos sempre companyia,


vinyes verdes vora el mar!




Comentaris

Anònim ha dit…
Excepcional. Tant el teu escrit com el goig de la Mediterrània.

Una abraçada,

D+
Sif ha dit…
Gràcies, Anònim.