Pianissimo

Un poema de Camillo Sbarbaro traduït per Marc Granell. En podeu trobar vuit més a Nou poemes de Pianissimo, plaquette editada per Edicions 96 a la col·lecció Razef.

TACI, ANIMA STANCA DI GODERE

Taci, anima stanca di godere
e di soffrire (all'uno e all'altro vai
rassegnata).
Nessuna voce tua odo se ascolto:
non di rimpianto per la miserabile
giovinezza, non d'ira o di speranza,
e neppure di tedio.
Giaci come
il corpo, ammutolita, tutta piena
d'una rassegnazione disperata.

Non ci stupiremmo,
non è vero, mia anima, se il cuore
si fermasse, sospeso se ci fosse
il fiato...
Invece camminiamo,
camminiamo io e te come sonnambuli.
E gli alberi son alberi, le case
sono case, le donne
che passano son donne, e tutto è quello
che è, soltanto quel che è.

La vicenda di gioia e di dolore
non ci tocca. Perduto ha la voce
la sirena del mondo, e il mondo è un grande
deserto.
Nel deserto
io guardo con asciutti occhi me stesso.


CALLA, ÀNIMA CANSADA DE GAUDIR

Calla, ànima cansada de gaudir
i de sofrir (a l'una cosa i a l'altra vas
resignada).
Cap veu teua no sent ni escolta:
ni d'enyorança per la miserable
joventut, ni d'ira o d'esperança,
ni tampoc de tedi.
Jaus com
el cos, emmudida, tota plena
d'una resignació desesperada.

No ens sorprendríem,
no és cert, ànima meua, si el cor
s'aturàs, si suspès es quedàs
l'alè...
En canvi caminem,
caminem tu i jo com a somnàmbuls.
I els arbres són arbres, les cases
són cases, les dones
que passen són dones, i tot és allò
que és, només allò que és.

La successió de joia i de dolor
no ens toca. Ha perdut la veu
la sirena del món, i el món és un gran
desert.
En el desert
amb ulls eixuts jo em contemple.

Comentaris