El primer que un veu de Petar Matović és Petar Matović. Petar és un home gran, de presència gegantina i la seua veu de baix es perdria dins la caixa toràcica si no fóra que la sap modular. Petar no crida mai. No li cal. La seua veu sona i arriba. També en la seua poesia hi ha una veu pròpia que malda per fer-se sentir. Una veu crítica que vol que se superen moltes coses.
Nascut a Belgrad el 1978 ha publicat dos poemaris i ha repartit els seus versos en diverses revistes i antologies. L'altre dia tornàrem a coincidir a Palma, després d'una primera trobada a Belgrad, gràcies als esforços dels col·lectius Treći Trg i Pèl Capell. Petar em va regalar un dels seus llibres i jo li vaig prometre que aprendria ciríl·lic per poder-lo llegir. Mentrestant m'haig de contentar amb els poemes que hem traduït entre molts (Pèl Capell, Ivan Boško Habuš, l'autor, jo mateix) aquests dies a Palma i a Búger.
VIRUS: SERBIA
Ovde se ništa ne pokreće. Tako naiđe vetar
i sve ostane tiho. Možeš da posadiš
petunije, ali se one nikad neće zatalasati
pod frenetičnim zujem pčela u leto. List lipe
ne damara na vazduhu. Tek kao fotografija
ostane, beživotni kip.
Slušaj: ćutnja se širi kao kancer, a ti pronađi
lepotu u tome. I to nije košmar: to je svuda.
VIRUS: SÈRBIA
Aquí res no es mou. El vent arriba
i tot roman quiet. Pots plantar
petúnies, però mai no onejaran
sota el brunzir frenètic de les abelles a l'estiu. La fulla
del til·ler no vibra al vent. Es queda com una fotografia,
estàtua inanimada.
Escolta: el silenci s'estén com un càncer, ja pots cercar-hi
bellesa. I això no és un malson: és pertot arreu.
Comentaris
aquest poema és boníssim... és com es blai bonet dels balcans, aquest grandot!
we love you, Petar!