Les vacances del viatger són estar-se a casa sense moure's i mirar per la finestra com els altres se'n van. Total, el viatge és, segons Claudio Magris, "la fedeltà del sedentario, che ribadisce dovunque le sue abitudini e le sue radici e cerca di ingannare, con mobilità nello spazio, l'erosione del tempo, per ripetere sempre le cose e i gesti familiari".
A casa, per la finestra oberta, veig aquest paisatge de la foto i revise poemes que ja vaig escriure a això que mire. Un d'aquests poemes va ser inclòs al catàleg de l'exposició Jocs florals a Cavanilles. Art, natura i poesia que es féu al Jardí Botànic de València amb motiu dels dos-cents anys de la mort del botànic l'any 2005. En aquella exposició comissariada per Martí Domínguez i María José Carrau, amb la coordinació literària d'Isidre Martínez Marzo i Maria Josep Escrivà, hi havia poetes, pintors i fotògrafs que donaven la seua visió sobre un racó de la geografia valenciana que Cavanilles va recórrer a consciència.
De les hortes i els pobles que hi ha entre El Puig i el Carraixet escrigué Cavanilles que "se cuentan muchas aldeas y 12 pueblos considerables: cinco de ellos caen al poniente del citado camino de Barcelona, y son Bilanesa, Muséros, Bonrepós, Mirambell y Foyos; tres en el camino mismo, es á saber, La Creu [la Pobla de Farnals], Masamagréll y Albalát; los quatro restantes, Masalfasár, Meliana, Albuixéc y Almásera al oriente. Los términos de estos siete pueblos componen una superficie estrecha de norte á sur, la que podrá tener una hora con corta diferencia de poniente á oriente hasta el mismo mar. Todo el suelo se aprovecha en este recinto delicioso: las huertas se suceden sin interrupcion, y las cosechas sin pérdida de tiempo. Son allí los hombres tan aplicados al trabajo, que el campo parece ser su habitación y sus delicias: verdad es que la tierra les corresponde con ricas y abundantes cosechas".
Aquestes mateixes hortes, en gran mesura canviades en tarongers durant el segle XIX i en altres coses durant el segle passat, són el paisatge que mire ara, a casa, mentre els altres se'n van i el poble es queda buit.
Xarxa de fil d’aram amb buguenvíl·lees
entremaliades de flors vermelles,
a través teu veig un dibuix cubista
de motos i cotxes; dones que fan
la ruta del colesterol i parlen
dels morts locals; i veig la primavera
dels tarongers. S’endevina l’A-7
i més enllà la via d’ample ibèric.
Xarxa de flors vermelles i morades,
com un sedàs em destrieu fragments
entrellucats d’aquest paisatge amic,
ja contrafet, condemnat a morir.
Vindran nous trens, i passaran de llarg,
s’enduran els tarongers i les dones.
Sols quedaran els cotxes, l’autopista,
l’ample europeu i l’ample dels autàrquics.
Xarxa de flors, donzell de nit, gesmil,
xarxa de fils d’aram amb coloraines,
si passen trens on naix la tarongina,
qui avisarà que ve la primavera?
Comentaris