L'obra de Vicent Andrés Estellés és extensa i per això, encara que em pense que com a mínim he vist alguna vegada tots i cadascun dels seus poemes publicats, no gose afirmar que l'única vegada que nomena el meu poble siga el poema "Cultura" del seu Llibre de meravelles. Tanmateix, si no és l'única, el nomena poques vegades més. Seran pocs els pobles valencians que el poeta de Burjassot no haurà nomenat, encara que siga només una vegada, en algun vers. La passió per la toponímia d'Estellés, l'obsessió per dir els noms dels llocs, de salvar-los, tal i com deia Espriu, és abassegadora. Noms de rius, de muntanyes, de platges, de pobles, de barris, de fonts, de carrers, sobretot de carrers, fins a arribar al poema "Cos Mortal" construït només amb noms de carrers de la ciutat de València, i que darrerament ha inspirat una pel·lícula que m'agradaria molt veure.
A "Cultura", el poema en què Estellés nomena el meu poble (encavalcat i esmentat de passada com a destinació final d'una línia de tramvia), el poeta mira des del riu i explica el que hi veu, que és, com en tants altres poemes d'aquest llibre, una tensió entre la bellesa de les coses viscudes i vistes i la sordidesa de la vida en plena posguerra, entre la cultura llibresca i la cultura del poble, entre les prostitutes de nit i les dones que raonen de dia, etc. M'agrada d'aquest poema, l'expressió que fa servir per parlar de la posta de sol: "l'espectacle gratuït del crepuscle".
En parlava d'això amb una amiga, a Zadar, quan miràvem un d'aquells crepuscles dels quals comence a parlar massa, i ens feia gràcia que la posta de sol convocara tantíssima gent a l'orgue marí, que durant més d'una hora la contemplava sense que a ningú se li hagués acudit de posar-hi un bar. Fins i tot, pensàvem, que algú a la ciutat havia tingut el trellat de no donar la llicència i que el crepuscle continuara essent, estellesianament, un espectacle gratuït.
CULTURA
"Los jocs honests tu usaràs"
ANSELM TURMEDA
T'agradaven els ponts, els vells ponts sobre el riu,
els ponts vells i solemnes, t'agradava assistir
des d'ells a l'espectacle gratuït del crepuscle,
l'Eneida traduïda en versos de deu síl·labes,
uns versos cereals, pel canonge Riber,
afamats de domassos, de tàctils vermellors;
t'agradava tocar les asproses baranes.
La recatada gràcia dels Jardins de Serrans,
quan el vespre era com un llençol eixugant-se
-de nit, hi havia allí la clandestinitat,
els homosexuals més pobres de València,
les prostitutes sense carnet, les "amateurs".
Pel dia, infants i vells, les dones que raonen,
l'obrer desembolica un paper de diari
i es menja feroçment, ple de dents, el dinar.
Prop, els tramvies grocs de Burjassot, la Pobla
de Farnals, els polsosos autobusos que anaven
a Sagunt i Sogorb. Tu miraves el riu,
les baranes, els ponts; i entre uns arbres, terrós,
l'Hospital Militar, els Jardins del Real.
El paretó del Temple t'impressionava sempre
(recordes el balcó de la casa on visqué
i va morir Llorente, enyorós de Museros,
d'aquell hort on es cullen les flors dels Jocs Florals.
Recordes els darrers anys que visqué Llorente,
aquelles nits, el colze damunt de la tauleta.
Sanchis Sivera ho va contar puntualment).
 |
| Cel crepuscular sobre la Universitat de Zadar, vista des de l'orgue. |
Comentaris