Un dia, a Venècia, vaig assistir al rodatge d'una escena d'una pel·lícula. Una altra. Quantes pel·lícules tenen com a mínim una escena rodada entre els ponts i canals? No ho sé, però el cert és que amb els meus amics de l'erasmus ens divertia trobar els llocs que coneixíem gràcies al cinema. Buscàvem la claveguera per on eixia Indiana Jones a Campo San Barnaba, just davant del canal on molts anys abans havia caigut Katherine Hepburn en aquella ensucrada història d'amor dirigida per David Lean, Vacances a Venècia. Diuen que d'aquella caiguda a la Hepburn li va quedar una conjuntivitis crònica. També buscàvem els racons on Woody Allen perseguia Julia Roberts a Tothom diu I Love you i perseguíem els exteriors viscontians de Senso o de La mort a Venècia i molts altres. Ara bé, una cosa era reconèixer els indrets on ja s'havien fet pel·lícules i una altra assistir al rodatge d'una escena. Hi havia fins i tot la possibilitat de fer d'extres, tot i que la cosa es va allargar tant que al final ens en vam anar a sopar i vam ajornar el nostre salt a la fama indefinidament. Sí que vam veure però, tota la parafernàlia de l'equip de rodatge que es va muntar a la plaça que hi ha davant de la chiesa dei Miracoli. El que no sabíem, però, era de quina pel·lícula es tractava. Ho vaig saber molt temps després, en un cine de Barcelona. Havia anat a veure una pel·lícula italiana que m'havien dit que passava a la ciutat aquella que em tenia obsessionat des que hi havia viscut. Una comèdia romàntica italiana dirigida per Silvio Soldini i protagonitzada per Bruno Ganz i Licia Maglietta titulada Pane e Tulipani.
Fins que no va arribar l'escena final no em vaig adonar que aquella era la pel·lícula que havíem vist rodar aquells dies de principis d'estiu i de finals de l'erasmus. A l'escena, els dos protagonistes feien un play back d'un tango mentre la gent ballava al Campo dei Miracoli, entre aquella gent podríem haver estat nosaltres si no ens haguera apretat la gana. Vist a la pantalla, tot era diferent, com un miracle. Més endavant vaig fer aquest poema:
chiesa dei Miracoli
Entaforats a la butaca,
hem descobert falsos enquadraments
i perspectives possibles només
al pont immens
de la llum projectada.
A l’escena final de la pel·lícula
Bruno Ganz fa play back
davant l’església
dels marbres de colors.
Del pont petit
del temple dels miracles
un tango arriba
a la foscor del cine,
com un miracle
de l’ull sargit per la llum projectada.
***
P.S. El Campo dei Miracoli, per cert, és un racó venecià que convida a passar-hi l'estona. No us penseu que hi ha gaires racons d'aquesta mena. La ciutat va tan plena de turistes que pugen i baixen suats, que s'amunteguen davant de les botigues de vidre i de màscares i totes aquestes coses que tothom ja sap, que els raconets de pau escassegen (la crítica al turisme no ens salva de ser turistes, però què hi farem). Em tem que si aquest blog el llegira moltíssima gent i jo tinguera un poder de convicció extraordinari, ara mateix estaria extirpant-li tot d'una la màgia a aquest indret. En tot cas, el lloc és a totes les guies i tanmateix encara s'aguanta. Al Campo dei Miracoli hi ha, a l'altra banda del canal, l'església de Santa Maria dei Miracoli, una petita perla del Renaixement venecià, obra de Pietro Lombardo, construïda durant la segona meitat del segle XV i, a més, a la placeta hi ha uns banquets i uns arbres que fan ombra, i una llibreria. La llibreria està en un local minúscul i hi ha volums per tot arreu, pràcticament no hi ha espai a dins per passejar-hi i per això els llibreters trauen la parada a fora cada dia i hi col·loquen tot de llibres principalment de tema venecià. Ací he trobat llibres sobre les cortesanes del renaixement venecià, poemes d'aquestes mateixes cortesanes, com ara Veronica Franco o Gaspara Stampa, les obres venecianes de Thomas Mann, Ernest Hemingway, Simone Weil, Alfred de Musset, còmics d'Hugo Pratt, obres gastrònomiques, reculls de refranys, de dites, de contes tradicionals en venecià, guies de la ciutat antigues i modernes, postals de principis de segle, històries de fantasmes, les novel·les de lladres i serenos de Donna Leon, i un llarguíssim etcètera que val la pena de tafanejar.
Comentaris