L'escriptor asturià convidat a les Jornades era Xandru Fernández. L'havíem trobat a través de Berta Piñán que l'any passat ens havia presentat la poesia asturiana. Un n'aprén molt d'organitzar tinglados d'aquesta mena. Jo, per exemple, que coneixia molt poca cosa de la literatura en asturià, ara tinc un bon llistat de noms i uns quants llibres a la tauleta de nit. Xandru és sobretot novel·lista, però també escriu contes, poesia, lletres de cançons per al grup Dixebra, articles i un blog, que és una meravella. Els nostres estudiants han traduït un parell de contes al croat i jo m'he dedicat aquests dies a traure l'entrellat a aquest poema del seu últim llibre de poesia Les vides incompletes. Aquest poema és el que obre el llibre i el títol, m'explica Xandru, fa referència a la nit del castell de focs de les festes de Xixón. De fet, mentre el traduïa em vaig trobar als primers versos amb uns voladores, que no sabia exactament què eren. Ho he traduït per eixides, que és com anomenem nosaltres els coets que volen, però si algú té una idea millor s'accepten propostes.
LA NUECHE DE LOS FUEOS
Benditos los llamaos a la fiesta del asnu.
A mi nun m’invitaron: la ciudá
guarda n’álbumes de fieltru los rexistros, los nomes,
les imáxenes d’aquellos tiempos de circu y sortilexos,
de cais empedraes turriándose al calor de les castañes
y méndigos pintaos de sepia y oru nel estudiu d’un fotógrafu.
Por dalguna razón desconocida (yo nun soi
parte del xuegu) toi oyendo voladores y un bramíu de voces asombraes
celebrando un prodixu, el que seya.
La ciudá tien motivos secretos,
ocultes razones p’asombrar y asombrase
y dexar al estranxeru cola inorancia intacta
rascándose la frente.
Por dalguna razón desconocida toi sintiendo esa música
que s’asemeya bien d’ello al tornu d’un dentista
y que chisca a vafaraes la mio ventana, namás qu’otra ventana
entre la calorosa fartura de ventanes d’una ciudá cualquiera
nuna esquina d’Europa
llena de ropa tendío y xente fumando y glayíos d’asombru.
Esa música que nun sé qué conmemora,
dalgún ritual paganu, una victoria, la xornada de fiesta
d’un centru comercial: ye música con traces d’epopeya.
A lo menos, de xemes en cuando,
consigue quitame de la mente idees confuses
(un home sabiu nunca nun piensa na muerte,
un home sabiu en nada piensa menos que na muerte,
míreslo como lo mires son dos frases que nun dicen lo mesmo),
consigue yá de pasu disuadime d’intentar integrame,
confundime,
faceme pasar por ún más nesta ciudá que nun m’atraxo
pol so clima (inestable) nin pola so guapura (discutible)
nin por nenguna d’eses razones qu’asomen peles guíes pa viaxeros
prometiéndo-y al llector que sólo él va ser sensible al espectáculu.
Lo que nun consigue ye quitame de sentime un poco al marxe,
al baudite, poco menos qu’invisible
na confusa mariscada de sentimientos qu’equí nesta esquina d’Europa s’apiguña
como en cualquier otru llugar habitáu d’esti planeta
y s’arrama y se busca ruidosa y dibuxa
con escapismu de quirófanu
un güecu onde la mio sola figura encaxa guapamente
y onde voi tar por siempre, anque a esta ciudá
nun-y paeza necesariamente bona idea.
LA NIT DELS FOCS
Beneïts els cridats a la festa de l’ase.
A mi no m’han convidat: la ciutat
guarda en àlbums de feltre els registres, els noms,
les imatges d’aquells temps de circ i sortilegis,
de carrers empedrats torrant-se al caliu de les castanyes
i captaires pintats de sépia i or a l’estudi d’un fotògraf.
Per alguna raó desconeguda (jo no faig
part del joc) estic sentint eixides i un bramul de veus sorpreses
que celebren un prodigi, el que siga.
La ciutat té motius secrets,
raons ocultes per sorprendre i sorprendre’s
i deixar l’estranger amb la ignorància intacta
gratant-se el front.
Per alguna raó desconeguda estic escoltant aquella música
que s’assembla força al torn d’un dentista
i que esguita a bafarades la meua finestra, que no és més que una altra finestra
entre el tip calorós de finestres d’una ciutat qualsevol
en un racó d’Europa
plena de roba estesa i gent que fuma i crits de sorpresa.
Aquella música que no sé què commemora,
algun ritual pagà, una victòria, el dia de festa
d’un centre comercial: és música amb traces d’epopeia.
Si més no, de tant en tant,
reïx a treure’m de la ment idees confuses
(un home savi mai no pensa en la mort,
un home savi en no res pensa menys que en la mort,
t’ho mires com t’ho mires són dues frases que no diuen el mateix),
reïx de passada a dissuadir-me de mirar d’integrar-me,
confondre’m,
fer-me passar per un més en aquesta ciutat que no em va atraure
pel seu clima (inestable) ni per la seua bellesa (discutible)
ni per cap d’aquelles raons que ixen a les guies de viatges
i prometen al lector que només ell serà sensible a l’espectacle.
El que no aconsegueix és fer que no em senta una mica al marge,
sense rumb, gairebé invisible
dins la confosa mariscada de sentiments que ací, en aquest racó d’Europa s’amuntega
com en qualsevol altre indret habitat d’aquest planeta
i es vessa i es busca sorollosa i dibuixa
amb escapisme de quiròfan
un buit on només la meua figura hi encaixe perfectament
i on hi seré sempre, encara que a aquesta ciutat
no li semble necessàriament una bona idea.
Benditos los llamaos a la fiesta del asnu.
A mi nun m’invitaron: la ciudá
guarda n’álbumes de fieltru los rexistros, los nomes,
les imáxenes d’aquellos tiempos de circu y sortilexos,
de cais empedraes turriándose al calor de les castañes
y méndigos pintaos de sepia y oru nel estudiu d’un fotógrafu.
Por dalguna razón desconocida (yo nun soi
parte del xuegu) toi oyendo voladores y un bramíu de voces asombraes
celebrando un prodixu, el que seya.
La ciudá tien motivos secretos,
ocultes razones p’asombrar y asombrase
y dexar al estranxeru cola inorancia intacta
rascándose la frente.
Por dalguna razón desconocida toi sintiendo esa música
que s’asemeya bien d’ello al tornu d’un dentista
y que chisca a vafaraes la mio ventana, namás qu’otra ventana
entre la calorosa fartura de ventanes d’una ciudá cualquiera
nuna esquina d’Europa
llena de ropa tendío y xente fumando y glayíos d’asombru.
Esa música que nun sé qué conmemora,
dalgún ritual paganu, una victoria, la xornada de fiesta
d’un centru comercial: ye música con traces d’epopeya.
A lo menos, de xemes en cuando,
consigue quitame de la mente idees confuses
(un home sabiu nunca nun piensa na muerte,
un home sabiu en nada piensa menos que na muerte,
míreslo como lo mires son dos frases que nun dicen lo mesmo),
consigue yá de pasu disuadime d’intentar integrame,
confundime,
faceme pasar por ún más nesta ciudá que nun m’atraxo
pol so clima (inestable) nin pola so guapura (discutible)
nin por nenguna d’eses razones qu’asomen peles guíes pa viaxeros
prometiéndo-y al llector que sólo él va ser sensible al espectáculu.
Lo que nun consigue ye quitame de sentime un poco al marxe,
al baudite, poco menos qu’invisible
na confusa mariscada de sentimientos qu’equí nesta esquina d’Europa s’apiguña
como en cualquier otru llugar habitáu d’esti planeta
y s’arrama y se busca ruidosa y dibuxa
con escapismu de quirófanu
un güecu onde la mio sola figura encaxa guapamente
y onde voi tar por siempre, anque a esta ciudá
nun-y paeza necesariamente bona idea.
LA NIT DELS FOCS
Beneïts els cridats a la festa de l’ase.
A mi no m’han convidat: la ciutat
guarda en àlbums de feltre els registres, els noms,
les imatges d’aquells temps de circ i sortilegis,
de carrers empedrats torrant-se al caliu de les castanyes
i captaires pintats de sépia i or a l’estudi d’un fotògraf.
Per alguna raó desconeguda (jo no faig
part del joc) estic sentint eixides i un bramul de veus sorpreses
que celebren un prodigi, el que siga.
La ciutat té motius secrets,
raons ocultes per sorprendre i sorprendre’s
i deixar l’estranger amb la ignorància intacta
gratant-se el front.
Per alguna raó desconeguda estic escoltant aquella música
que s’assembla força al torn d’un dentista
i que esguita a bafarades la meua finestra, que no és més que una altra finestra
entre el tip calorós de finestres d’una ciutat qualsevol
en un racó d’Europa
plena de roba estesa i gent que fuma i crits de sorpresa.
Aquella música que no sé què commemora,
algun ritual pagà, una victòria, el dia de festa
d’un centre comercial: és música amb traces d’epopeia.
Si més no, de tant en tant,
reïx a treure’m de la ment idees confuses
(un home savi mai no pensa en la mort,
un home savi en no res pensa menys que en la mort,
t’ho mires com t’ho mires són dues frases que no diuen el mateix),
reïx de passada a dissuadir-me de mirar d’integrar-me,
confondre’m,
fer-me passar per un més en aquesta ciutat que no em va atraure
pel seu clima (inestable) ni per la seua bellesa (discutible)
ni per cap d’aquelles raons que ixen a les guies de viatges
i prometen al lector que només ell serà sensible a l’espectacle.
El que no aconsegueix és fer que no em senta una mica al marge,
sense rumb, gairebé invisible
dins la confosa mariscada de sentiments que ací, en aquest racó d’Europa s’amuntega
com en qualsevol altre indret habitat d’aquest planeta
i es vessa i es busca sorollosa i dibuixa
amb escapisme de quiròfan
un buit on només la meua figura hi encaixe perfectament
i on hi seré sempre, encara que a aquesta ciutat
no li semble necessàriament una bona idea.
Comentaris