El professor José Enrique Gargallo de la UB era el primer convidat de les nostres Jornades que va arribar i ha estat el primer que se n'ha anat deixant un buit d'aquells que fa goig de tenir quan se'n va algú amb qui has aprés i t'ho has passat bé, perquè saps que el buit és ple de bons records. José Enrique Gargallo és professor de Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona, coordinador amb Maria Reina Bastardas d'un magnífic Manual de lingüística románica, i d'altres obres relacionades amb aquesta disciplina; però Gargallo és, sobretot, un amant de les paraules i de la seua història, un valencià de l'Alt Millars, aragonesament valencià, com li agrada dir. Parlar amb ell, escoltar-lo, és descobrir els sentits profunds dels mots i les seues peripècies.
L'haguéreu vist emocionar-se en trobar mots d'origen romànic en el croat de Zadar! Caminàvem per la ciutat amb els ulls esbatanats buscant els noms de les coses que ací van deixar el dalmàtic i el venecià, com qui busca en la fesomia d'un xiquet que s'assembla a sa mare els trets que l'acosten als oncles i les ties.
Gargallo vingué per parlar-nos de les nostres llengües, les que es parlen als territoris de l'antiga Corona d'Aragó. El títol de la conferència era aquest: Català, aragonès, castellà... Recorregut per la diversitat romànica a la riba occidental de la Mediterrània. A partir d'aquest títol, el professor ens va situar en aquells indrets on aquestes llengües tenen contorns difusos: l'Alguer, Benasc, la Puebla de Arenoso... el seu poble. Els parlars d'aquests llocs i d'altres que també van aparèixer viuen entre dues aigües, en terres de frontera. El català de l'Alguer en contacte amb el sard i l'italià i també el castellà, d'on agafa paraules, girs que ens el fan alhora proper i exòtic, com l'amic que se'n va anar i quan retrobem no ha deixat de ser el mateix, però ja és diferent. El benasquès, tan fronterer que és inclassificable, un pont entre el català i l'aragonès. I el castellanoaragonès de la comarca de l'Alt Millars, el xurro dels altres valencians, que és la parla de casa de Gargallo. En arribar a aquest punt, el professor parla més que mai des de l'emoció, sense oblidar el rigor filològic, i recorda que al seu poble, com al meu, hi ha una manera d'anomenar el crepuscle vespertí preciosa: "a poqueta/boqueta nit", al meu, "a poquica/boquica noche", al seu. Una manera d'anomenar el capvespre tan bonica, com les horabaixes que hem compartit aquests dies a l'Orgue del mar de Zadar. I com aquest, molts altres mots que fan del castellanoaragonés d'uns valencians i del català d'uns altres, dues llengües diferents, però que es toquen, que es fan regals, que comparteixen girs, metàfores i refranys que els van venir un dia de més amunt, des de punts diversos dels Pirineus, seguint el curs dels rius, que es van quedar a viure a la riba del Millars o que van seguir el seu camí fins a la mar de la Plana i de l'Horta.
Comentaris