La setmana passada ens vam ajuntar amics, estudiants i professors de la Universitat de Zadar per llegir poesia al nostre bar de capçalera, a Varoška Ulica. La nit estava dedicada a la poesia illenca. Alguns dels nostres estudiants es van encarregar de fer la lectura en català i en croat dels poemes que havíem triat. Un dels poemes era aquest de Marià Villangómez que deixe ara ací, a l'ampit d'aquesta finestra, com a regal de Sant Jordi pels lectors d'aquest blog. Després de la lectura vam beure i menjar pomada, herbes eivissenques, sobrassada i altres coses delicioses que uns amics ens havien portat de Menorca i Eivissa.
La traducció, com sempre, l'he d'agrair al company Nikola Vuletić i als altres amics que ens acompanyaven la nit que el traduírem, mentre el Barça rematava al Bayern de Munic amb la poesia de les cames d'Iniesta.
1
De llevant a ponent, de tramuntana
a migjorn, dolç o irat el vent la creua.
Clares ones o empentes fredes, dures,
vénen d'arreu contra penyals i sorra.
Camps cenyits per la mar. Un escampall
de cases, i camins que sota el càstig
en la pau les assoleixen. Tot de llum,
el cel, potser, i la nit, potser amb estrelles,
abracen, ample pont, la terra breu
i una mar que s'allunya i es perd. Illa.
El teu fang, cos d'amor, per bé que absent,
és fang d'aquesta terra i aquesta aigua.
Vaig ser el mateix per al meu doble afecte.
El vostre gest igual, la vostra veu.
Aquest vent que amb els teus cabells jugava
ara travessa, amor que arrabassaren
uns altres vents més forts, la musical,
ungida copa que els pins alcen; vola
amb l'olor coneguda de les herbes.
Una elegia tàcita tremola
per vessants i per planes, i l'enyor
va amarant tots els buits que tu deixares.
Enyor del teu cos viu a l'aire nu;
d'una tomba, després, dins de la terra.
1
Od levanta do zmorca, od tramuntane
Od levanta do zmorca, od tramuntane
do juga, vjetar ga prelazi tih ili ljut.
Bistri vali i rekeše hladne, tvrde,
sa svih strana pristižu na stijene i žal.
Polja pritrujena morem. Razasute
kuće, i staze što pod refulima k’o
i za utihe dopiru do njih. Sjajno
nebo, možda, i noć, možda zvjezdana,
grle, poput mosta široka, šaku zemlje
i more što izmiče i gubi se. Otok.
Blato ti, tijelo ljubavi, premda odsutno,
blato je ove zemlje i ove vode.
Takav sam ja, zbog dvostruke mi ljubavi.
Isto vam je držanje, isti vam je glas.
Ovaj vjetar, što ti se igrao s kosom,
sad prodire kroz zvučni kalež borova,
što je poput ljubavi opustošene
nekim drugim, jačim vjetrovima; leti
poput dobro znanoga mirisa trava.
Prigušena tužaljka lagano drhti
preko padina i dolina, a čežnja
potapa sve praznine što ti òstavi.
Čežnja za živim ti tijelom na golom zraku;
a potom za grobom, dolje u zemlji.
Comentaris
http://csturka.blogcu.com