Faltava poc per agafar l'avió de tornada i caminava amb Àngel Igelmo pel Kalemegdan de Belgrad. Contemplàvem l'aiguabarreig dels rius Sava i Danubi i recordàvem els dies passats a la ciutat amb altres quatre joves poetes Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell, Joan Tomàs Martínez Grimalt i Joan Fullana. Belgrad havia estat una festa. Convidats pel col·lectiu de joves poetes serbis Treći Trg en una trobada coordinada pel lector de català, Pau Bori, ens vam lliurar a la vida intensa i a l'abraçada amb tota la gent que ens va estimar durant quatre dies i que, amb nosaltres, va estimar la poesia catalana, la nostra i la dels mestres que vam citar (Estellés, Blai Bonet, Palau i Fabre, etc). Des del mirador del Kalemegdan contemplàvem els rius sense veure'ls, teníem la impressió que no ens calia la visita turística perquè havíem arribat a tocar una altra dimensió més pregona en aquella ciutat. Havíem recitat en quatre llocs diferents, havíem parlat amb escriptors, traductors i estudiants i ens havíem begut l'ànima que s'amagava dins d'una ampolla de rakija de vint anys. Havíem trobat el bar que ens agradava, on vingueren més de dues-centes persones a escoltar-nos i a exhaurir les existències. Belgrad havia estat una festa, un aiguabarreig de la poesia sèrbia i catalana, potser, irrepetible.
Comentaris
t'estima, Angel