Dijous farà 25 anys que va morir Julio Cortázar en París i la blogosfera ha començat a donar testimoni. Jo també espere l'edició dels inèdits de Cortázar que anunciava El País fa uns dies i, mentrestant, recorde tres textos de Cortázar que m'han acompanyat durant molt de temps. Això no vol dir que siguen els que més m'agraden, ni els que considere millors, només que són tres textos que, quan pense en Cortázar, em vénen al cap. El primer és El perseguidor, l'homenatge de Cortázar a Charlie Parker. Sobre aquest conte es va publicar un article quan treballava al Diari de l'Ateneu de Sant Cugat en una secció de literatura que signava un individu bicèfal que es feia dir Pîp. L'article em sembla una mica ingenu, o exaltat si voleu, però em fa gràcia penjar-lo, amb el permís de Pip.
El jazz
Hi ha un conte de Julio Cortázar que és el Jazz. El va escriure després de llegir la notícia de la mort de Charlie Parker: “Fue una iluminación. Terminé de leer ese artículo (que anunciaba la muerte de Charlie Parker) y al otro día o ese mismo día, no me acuerdo, empecé a escribir el cuento. Porque de inmediato sentí que el personaje era él (...) era lo que yo había estado buscando”.
Charlie Parker va ser un dels grans del jazz dels anys quaranta i cinquanta del segle passat. Creador del bebop amb Dizzy Gillespie, la seva mestria amb el saxo alt, que li valgué el sobrenom de Bird (recordeu el film d’Eastwood), i la seva vida marcada per les drogues, les depressions i les llargues estades als sanatoris, el van convertir en llegenda. Parker va morir a l’edat de 35 anys i totes les ressenyes biogràfiques recullen el comentari que va fer el forense: el seu cos semblava el d’un home de 60.
Era el 12 de març de 1955. Un o dos dies després, Cortázar, que estava buscant un personatge, va llegir al diari la notícia de la mort de Parker, a qui admirava com qualsevol amant del jazz. Havia trobat el seu personatge. Li va canviar el nom pel de Johnny i va escriure El perseguidor.
El perseguidor va aparèixer publicat el 1959 al llibre Las armas secretas, amb quatre contes més, el que donava el títol al recull, Cartas de mamà, Los buenos servicios i Las babas del diablo; però el que marcava el punt d’inflexió era el que havia començat a escriure com a homenatge a Charlie Bird Parker.
El perseguidor explica la història de Johnny, un músic de jazz, arruïnat, alcòholic i drogoaddicte, que viu amb una dona a qui ja no estima i que a dos dies de començar a treballar en un club ha perdut el saxo al metro de Paris. La història l’explica Bruno, el biògraf de Johnny, que mira d’ajudar-lo. Johnny explica la seva obsessió pel temps: “¿Cómo se puede pensar un cuarto de hora en un minuto y medio?”. El temps de tothom el marquen els rellotges, els ascensors, les parades de metro, però el temps del músic, que improvisa, creant noves melodies a partir d’una altra, s’allarga, és elàstic, va avant i enrere. Aquesta és la base del bebop de Parker i aquesta seria quatre anys després la base d’una altra obra de Cortázar que deu molt al jazz: Rayuela.
Augusto Monterroso va escriure que després de Cortázar ningú podia escriure sobre jazz. S’ha escrit, i molt, sobre i amb jazz després de i gràcies a Cortázar, però potser ningú més ha sabut escriure el Jazz.
El jazz
Hi ha un conte de Julio Cortázar que és el Jazz. El va escriure després de llegir la notícia de la mort de Charlie Parker: “Fue una iluminación. Terminé de leer ese artículo (que anunciaba la muerte de Charlie Parker) y al otro día o ese mismo día, no me acuerdo, empecé a escribir el cuento. Porque de inmediato sentí que el personaje era él (...) era lo que yo había estado buscando”.
Charlie Parker va ser un dels grans del jazz dels anys quaranta i cinquanta del segle passat. Creador del bebop amb Dizzy Gillespie, la seva mestria amb el saxo alt, que li valgué el sobrenom de Bird (recordeu el film d’Eastwood), i la seva vida marcada per les drogues, les depressions i les llargues estades als sanatoris, el van convertir en llegenda. Parker va morir a l’edat de 35 anys i totes les ressenyes biogràfiques recullen el comentari que va fer el forense: el seu cos semblava el d’un home de 60.
Era el 12 de març de 1955. Un o dos dies després, Cortázar, que estava buscant un personatge, va llegir al diari la notícia de la mort de Parker, a qui admirava com qualsevol amant del jazz. Havia trobat el seu personatge. Li va canviar el nom pel de Johnny i va escriure El perseguidor.
El perseguidor va aparèixer publicat el 1959 al llibre Las armas secretas, amb quatre contes més, el que donava el títol al recull, Cartas de mamà, Los buenos servicios i Las babas del diablo; però el que marcava el punt d’inflexió era el que havia començat a escriure com a homenatge a Charlie Bird Parker.
El perseguidor explica la història de Johnny, un músic de jazz, arruïnat, alcòholic i drogoaddicte, que viu amb una dona a qui ja no estima i que a dos dies de començar a treballar en un club ha perdut el saxo al metro de Paris. La història l’explica Bruno, el biògraf de Johnny, que mira d’ajudar-lo. Johnny explica la seva obsessió pel temps: “¿Cómo se puede pensar un cuarto de hora en un minuto y medio?”. El temps de tothom el marquen els rellotges, els ascensors, les parades de metro, però el temps del músic, que improvisa, creant noves melodies a partir d’una altra, s’allarga, és elàstic, va avant i enrere. Aquesta és la base del bebop de Parker i aquesta seria quatre anys després la base d’una altra obra de Cortázar que deu molt al jazz: Rayuela.
Augusto Monterroso va escriure que després de Cortázar ningú podia escriure sobre jazz. S’ha escrit, i molt, sobre i amb jazz després de i gràcies a Cortázar, però potser ningú més ha sabut escriure el Jazz.
Comentaris
Saludets,
Saludets,