Natalici

Hui fa un any que vaig obrir per primera vegada la finestra. L'any ha donat per obrir-la 55 vegades, 56 amb aquesta, que ja és del segon any, i per penjar fotos i poemes meus i d'altres, fer comentaris, conèixer gent, llegir altres finestres i sobretot per a viatjar. Un comença escrivint perquè viatja i acaba viatjant perquè escriu i ja em teniu a mi buscant poetes penjats de les parets per poder-los penjar al blog. Últimament, però, no en tinc cap a mà i a més crec que toca celebrar l'anyet de vida d'aquesta finestra amb un poema meu, que ja fa temps que no en penge cap.

NATALICI

A les cuixes de Monica Bellucci

Va complir vint anys com qui compra pa
i en rosega el crostó camí de casa,
perquè sap que en poc temps s’assecarà.
Va fer vint anys un dia de ponent,
d’aquell ponent que asseca el pa i els cossos
que ixen del mar arrebossats de sorra.

Va complir vint anys abrusada i sola,
recolzada al bancalet de sa casa.
I va pensar, quan tenia vint anys,
que ja s’escapaven cap a la mar

tots els matins de la vida cuitats,
per por d’escaldar-se davant de casa.

Va deixar el refresc damunt la taula:
volia ser, dalt de la bicicleta,
com aquelles actrius italianes
de les pel·lícules de Tornatore.
Va fer vint anys i va anar a la platja
i va nadar fins que es va fer de nit
per por que se li abrusés la vintena
com un crostó de pa sota el ponent.