El lector adolescent

Als divuit anys llegia Salinas. I sempre hi torne. Salinas escrivia una poesia amorosa clara i pura, enlluernadora, que per un aprenent de lector i de poeta eren un mar net on capbussar-se. I a més, era un regal perfecte per fer a les xiques. Ací algú potser objectarà o em previndrà del perill de caure en la cursilada o, més valencianament, en la coentor. Ja ho sé, però parle dels divuit anys i recorde encara aquella frase de Massimo Troisi a l'ensucradíssima i altrament, o potser per això mateix, deliciosa pel·lícula Il postino: "la poesia no és de qui l'escriu, sinó de qui la necessita". El cas és que Salinas em va portar a conèixer un altre poeta que no he deixat de llegir tampoc, un dels grans. Parle, és clar, de Feliu Formosa. Formosa va publicar en 1986 Semblança, un llibre de poemes ordit amb citacions de Pedro Salinas. El lector, no tan adolescent, que era quan vaig començar a llegir Formosa va trobar una altra veu per escoltar atentament darrere el vidre i també dalt d'un escenari, com l'he vist més d'una vegada a l'Aliança Francesa de Sabadell, sa casa, als jardins de la Fundació Palau a Caldetes o a les llibreries de Sant Cugat. La veu de Formosa, la de poeta, llegit en silenci a casa, o la de rapsode quan llig els seus versos o els d'altres tenen la mateixa claredat meridiana que la poesia de Salinas i la d'altres mestres reconeguts per ell, com ara Brecht o Pavese. La claredat d'uns versos que fan que això d'escriure semble una cosa fàcil, sense ser-ho. L'adolescent que llegia Salinas i després va llegir Formosa i Brecht i Pavese estima encara aquest tipus de poesia que obre amples camins cap al fons de les coses. Ei, si pot ser.

EL ALMA TENÍAS...

El alma tenías
tan clara y abierta,
que yo nunca pude
entrarme en tu alma.
Busqué los atajos
angostos, los pasos
altos y difíciles...
A tu alma se iba
por caminos anchos.
Preparé alta escala-
soñaba altos muros
guardándote el alma-,
pero el alma tuya
estaba sin guarda
de tapial ni cerca.
Te busqué la puerta
estrecha del alma,
pero no tenía,
de franca que era,
entrada tu alma.
¿En dónde empezaba?
¿acababa, en dónde?
Me quedé por siempre
sentado en las vagas
lindes de tu alma.










SÓN AMPLES ELS CAMINS...

A tu alma se iba
por caminos anchos


Són amples els camins que, sota el sol,
van posar davant meu indrets feliços
on canta un gall rere una tanca amb heura,
que mig amaga arbres empolsegats
de pols urbana, i la teulada amb molsa.
Són amples perquè hi càpiga l'anhel
d’allò que vaig tenir sense saber-ho.
Ample és el pont, i molt alt. Allà baix,
els horts minúsculs, les barraques fràgils,
l’espantaocells, la casa emblanquinada,
i els oreigs que em penetren tan endintre.
És la visita que hom voldria estada:
són els camins oberts, els camins amples
vers l’ànima que encara no els sap tots.
Fem un descans vora la llar dels avis,
entre arbres nans i gespa discontínua.
Camins reals de l’ànima real,
camins de somni quan te’ls veig als ulls.