Ja fa uns quants anys que vaig viatjar a Sicília. Recorde l'arribada al port de Messina després de dos dies de viatge en tren des de Port Bou, el paisatge, també, de vinyes, oliveres i figueres de pala i la presència de l'Etna fins i tot en les platges negres i poroses d'Acicastello on hi havia les roques llançades per Polifem contra Ningú i el castell normand que havia estat de l'almirall Roger de Llúria i on hi havia el record, també, dels amors gongorins d'Acis i Galatea... De Sicília, però, no vaig portar cap foto, perquè els rodets arribaren velats a casa, però sí alguns llibres. Un d'ells, del poeta Ignazio Buttitta (Bagheria, Palerm, 1899-1997), de qui he traduït aquest poema, escrit mentre va ser fora de la seua estimada terra nadiua.
SICILIA LUNTANA
Comu ti chianciu
ora ca ti persi
Sicilia sfurtunata,
ca veniri nun pozzu
a vidiri la genti
di la me’ terra;
e li centu paisi,
e li milli jardini,
e l’occhi lustri
di la picciuttanza;
e li facci scavati
e nivuri di suli
de li vecchi jurnateri;
e l’occhi funni,
e li capiddi scioti
di lacrimanti matri
sutta nivuri scialli
all’antu di li porti
c’aspettanu li figghi.
Comu ti chianciu
terra mia luntana:
sbarracu l’occhi
e nun ti vidu mai;
strinciu li vrazza
e nun si cu mia;
chiamu, ti chiamu,
e mi rispunni sulu
l’affannu amaru
di ‘stu cori ruttu.
Canzuni di picciotti
e carrittera
pi li stratuna;
càudu e pruvulazzu
e li sipali
e ficudinnia
cu li giummu ‘ntesta;
occhi arrubbati
di picciotti schetti
tra pampini e ramagghi,
e cannistri d’aranci
e panara di racina
e quartaruna ‘ncoddu
cu la guccia fridda,
e vuci di luntanu...
“A ttia cu l’acqua!”.
E ciuri a li capiddi
e vampi nni lu celu
e Sicilia, Sicilia p’ogni banna.
Comu ti chianciu
terra mia luntana.
SICÍLIA LLUNYANA
Com et plany
ara que t’he perdut
Sicília dissortada,
perquè no puc venir
a veure la gent
de la meua terra;
i els cent pobles,
i els mil jardins,
i els ulls lúcids
de la jovenalla;
i els rostres xuclats
i negres pel sol
dels vells jornalers,
i els ulls fondos,
i els cabells desfets
de mares ploroses
sota xals negres
al llindar de les portes
que esperen els fills.
Com et plany
terra meua llunyana:
esbatane els ulls
i no et veig mai;
estreny els braços
i no estàs amb mi;
cride, et cride,
i em respon només
l’afany amarg
d’aquest cor trencat.
Cançons de xicons
i carreters
per les carreteres;
calor i pols
a les bardisses
i figueres de pala
amb el borrall al cap;
ulls furtats
de xiques verges
entre fulles i branques,
i cabassos de taronges
i paneres de raïm
i gerres a coll
amb la gota freda,
i veus de lluny...
“Aigua va!”.
I flors als cabells
i flames al cel
i Sicília, Sicília arreu.
Com et plany
terra meua llunyana.
SICILIA LUNTANA
Comu ti chianciu
ora ca ti persi
Sicilia sfurtunata,
ca veniri nun pozzu
a vidiri la genti
di la me’ terra;
e li centu paisi,
e li milli jardini,
e l’occhi lustri
di la picciuttanza;
e li facci scavati
e nivuri di suli
de li vecchi jurnateri;
e l’occhi funni,
e li capiddi scioti
di lacrimanti matri
sutta nivuri scialli
all’antu di li porti
c’aspettanu li figghi.
Comu ti chianciu
terra mia luntana:
sbarracu l’occhi
e nun ti vidu mai;
strinciu li vrazza
e nun si cu mia;
chiamu, ti chiamu,
e mi rispunni sulu
l’affannu amaru
di ‘stu cori ruttu.
Canzuni di picciotti
e carrittera
pi li stratuna;
càudu e pruvulazzu
e li sipali
e ficudinnia
cu li giummu ‘ntesta;
occhi arrubbati
di picciotti schetti
tra pampini e ramagghi,
e cannistri d’aranci
e panara di racina
e quartaruna ‘ncoddu
cu la guccia fridda,
e vuci di luntanu...
“A ttia cu l’acqua!”.
E ciuri a li capiddi
e vampi nni lu celu
e Sicilia, Sicilia p’ogni banna.
Comu ti chianciu
terra mia luntana.
SICÍLIA LLUNYANA
Com et plany
ara que t’he perdut
Sicília dissortada,
perquè no puc venir
a veure la gent
de la meua terra;
i els cent pobles,
i els mil jardins,
i els ulls lúcids
de la jovenalla;
i els rostres xuclats
i negres pel sol
dels vells jornalers,
i els ulls fondos,
i els cabells desfets
de mares ploroses
sota xals negres
al llindar de les portes
que esperen els fills.
Com et plany
terra meua llunyana:
esbatane els ulls
i no et veig mai;
estreny els braços
i no estàs amb mi;
cride, et cride,
i em respon només
l’afany amarg
d’aquest cor trencat.
Cançons de xicons
i carreters
per les carreteres;
calor i pols
a les bardisses
i figueres de pala
amb el borrall al cap;
ulls furtats
de xiques verges
entre fulles i branques,
i cabassos de taronges
i paneres de raïm
i gerres a coll
amb la gota freda,
i veus de lluny...
“Aigua va!”.
I flors als cabells
i flames al cel
i Sicília, Sicília arreu.
Com et plany
terra meua llunyana.
Comentaris