En entrar a la meua habitació de nit trobe un llibre. No és meu, el meu exemplar el dec tindre en un altre lloc, però és un llibre amic, que em va acompanyar durant un temps. Hi ha llibres que tornen, que ens busquen, que s'interposen en el nostre camí. Hi ha llibres que salten dels prestatges per cridar l'atenció com els xiquets xicotets. Hi ha llibres que volen que els tornes a llegir i fan esforços perquè els veges.
Avui mateix algú em deia que s'havia trobat molts llibres abandonats pels carrers de Barcelona i els havia anat recollint. No eren llibres desats en punts de bookcrossing, sinó llibres oblidats o perduts. De vegades passa, que es perden els llibres. De la mateixa manera que alguns ens busquen, altres fugen. Jo vaig perdre Il Milione de Marco Polo i les Memòries de Casanova en un vaporetto fa molts anys. Algú els deu haver llegit. Jo encara no els he tornat a comprar, però sé que algun dia serà el moment i tornaran a mi.
El llibre que he trobat avui era L'hotel París d'Estellés. He deixat el que estava fent i l'he tornat a llegir i m'he tornat a quedar bocabadat amb la força de l'últim poema, el XXI, i amb el crescendo impressionant que és tota la peça fins a l'últim vers, terrible. Un crescendo, un reguer de pólvora que acaba amb un gran esclat i després el silenci, talment com ho interpretava l'Ovidi Montllor.
Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami
i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamant escaient del taüt
i com hi ha els tramviaris que treballen la nit
de cap d'any i els forats de les piques i hi ha
l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s'emborratxa de vi
i pixa per l'escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l'escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
a l'ampolla del vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats
l'altre dia i la dona i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encés i el cobertor encés
les cortines enceses i tot el pis encés
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
i el marit no pot més i la dona del metge
se'n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se'l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes dels comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.
Burjassot, 1954
Comentaris