Tardor veneciana

Diumenge vaig veure a la RAI la retransmissió en directe de la Regata Storica de Venècia. Més enllà dels problemes de realització (fins i tot Canal 9 és capaç d'oferir una cobertura millor de la nit de Sant Josep), va ser molt bonic veure el Canal Grande lliure de vaporets i motoscafos. Només hi circulaven embarcacions tradicionals a rem. Els gondolers bogaven tranquil·lament sota l'acer i l'or del cel (la massa de núvols penjada sobre Rialto amb una clariana al fons en flames) que al final no va descarregar i va permetre que es disputaren les regates programades. A mesura que avançava la vesprada la càmera es delitava més en oferir panorames de Venècia buscant els matisos dels veduttisti, evocant Guardi, Canaletto i companyia. Hi havia la llum de final d'estiu que descriu Henry James en els seus articles sobre Venècia que s'acaben de publicar en castellà traduïts per Miguel Ángel Martínez-Cuesta (Abada Editores). Diu James:

"Llegué a Venecia, tal como lo había hecho la vez anterior, un día a finales del verano, cuando las sombras comienzan a alargarse y la luz a enrojecerse, y noté cómo las sensaciones se asemejaban en gran medida."

Aquest llibret (Horas venecianas) recull les impressions venecianes del novel·lista americà. Són cinc textos escrits entre 1872 i 1902. James recorre la ciutat i no s'estalvia de ser crític amb el que no li agrada (els cartells de les cases d'antiquaris sobre el Canal Grande, per exemple) ni de desfer-se amb la contemplació del que l'encisa, que és la vida veneciana, vista amb certa condescendència, de turista ric que visita una ciutat que ho fou, però on ara viu gent pobra, però, segons ell, feliç; els pintors, sobretot Tintoretto, i la bellesa d'una ciutat que cala a poc a poc en qui li dedica el temps necessari, com cala la humitat omnipresent:

"Es viviendo allí día tras día como se siente la plenitud de su encanto, como se invita a que su exquisito influjo se hunda en el espíritu. La criatura cambia como una mujer nerviosa a la que sólo se llega a conocer cuando se reconocen todos los aspectos de su belleza. Está alegre o abatida, pálida o sonrojada, gris o rosa, fría o cálida, fresca o desolada, según el clima o la hora. Siempre resulta interesante y casi siempre está melancólica, pero tiene mil gracias ocasionales y es propensa a los accidentes afortunados".

Un d'aquests accidents afortunats és el que em va escaure diumenge passat en trobar l'emissió de la RAI just quan començava, un altre, aquest poema de Vincenzo Cardarelli, que vaig trobar navegant per la xarxa i que vaig traduir. No sé si ja hi ha alguna versió en català d'aquest poema, supose que sí, Tomàs Garcés n'havia traduït alguns i n'hi hagut segur altres traductors, però des d'ací m'és difícil consultar les biblioteques. En tot cas, heus ací la meua versió i l'original de Cardarelli:

TARDOR VENECIANA

M’escomet l’alenada freda i humida
d’aquesta Venècia tardoral.
Ara que l’encís estiuenc
de sudor i xaloc
ha marxat,
una rígida lluna de setembre
resplendeix, reblerta de presagis funestos,
sobre la ciutat d’aigües i de pedres
que revela el seu rostre de medusa
contagiosa i malèfica.
És mort el silenci dels canals fètids,
sota la lluna aquosa,
en cadascun dels quals
sembla dormir el cadàver d’Ofèlia:
tombes disperses de flors
marcides i d’altres immondícies vegetals,
on passa xipollejant
el fantasma del gondoler.
Oh nits venecianes,
sense cants de galls,
sense veus de fonts,
tètriques nits llacunars
que no anima cap tendre xiuxiueig,
cases torbes, zeloses,
a pic sobre els canals,
dorments sense respir,
jo us duc al cor ara més que mai.
Ací no hi ha els vents impetuosos i fúnebres
del setembre muntanyenc,
ni l’olor de verema, ni rentats
de pluja llagrimosa,
ni fressa de fulles que cauen.
Un manyoc d’herba que engrogueix i mor
sobre un davantal,
és tota la tardor veneciana.

Així deliren les estacions a Venècia.

Per les places de marbre i els canals
només hi ha llums perdudes,
llums que somien la bona terra
olorosa i fructífera.
Només el naufragi hivernal convé
a aquesta ciutat que no viu,
que no floreix
sinó com una nau al fons del mar.


AUTUNNO VENEZIANO

L'alito freddo e umido m'assale
di Venezia autunnale,
Adesso che l'estate,
sudaticcia e sciroccosa,
d'incanto se n'è andata,
una rigida luna settembrina
risplende, piena di funesti presagi,
sulla città d'acque e di pietre
che rivela il suo volto di medusa
contagiosa e malefica.
Morto è il silenzio dei canali fetidi,
sotto la luna acquosa,
in ciascuno dei quali
par che dorma il cadavere d'Ofelia:
tombe sparse di fiori
marci e d'altre immondizie vegetali,
dove passa sciacquando
il fantasma del gondoliere.
O notti veneziane,
senza canto di galli,
senza voci di fontane,
tetre notti lagunari
cui nessun tenero bisbiglio anima,
case torve, gelose,
a picco sui canali,
dormenti senza respiro,
io v'ho sul cuore adesso più che mai.
Qui non i venti impetuosi e funebri
del settembre montanino,
non odor di vendemmia, non lavacri
di piogge lacrimose,
non fragore di foglie che cadono.
Un ciuffo d'erba che ingiallisce e muore
su un davanzale
è tutto l'autunno veneziano.

Così a Venezia le stagioni delirano.

Pei suoi campi di marmo e i suoi canali
non son che luci smarrite,
luci che sognano la buona terra
odorosa e fruttifera.
Solo il naufragio invernale conviene
a questa città che non vive,
che non fiorisce,
se non quale una nave in fondo al mare.