La Riva de Zadar



Ha arribat l'estiu i els vents violents, el jugo que ve del sud i la bora que ve del nord, ja no corren pel Zadarski Kanal. Fa calor. La gent va a la platja. El concepte de platja ací és bastant diferent del nostre. Qualsevol pedra a prop del mar, qualsevol bloc de roca o formigó és susceptible de ser ocupat per tovalloles i banyistes. El passeig marítim està ple a totes hores. De dia, banyistes i gent que passeja. De nit, gent que passeja i colles de joves que beuen i potser es banyen en el mar fosc.

El passeig marítim de Zadar ha tingut molts noms, des de Francesc Josep I fins a rei Petar Krešimir IV, que és el nom que té ara, però la gent d'ací el coneix simplement com la Riva. La riva va des del portet de Foša, a prop de la Porta de Terra, amb el lleó de Sant Marc, on hi ha l'edifici de la Universitat, fins al moll d'on ixen els ferris cap a Itàlia. En els darrers anys s'hi han fet reformes i l'arquitecte de Murter Nikola Bašić ha afegit dos nous atractius a aquest passeig: l'orgue del mar (morski orgulje) i la salutació al sol (pozdrav sunce). L'orgue és un sistema de tubs amagats sota la pedra de color cru, del qual només es veuen les eixides, un reguer de foradets al passeig i als esglaons on la gent s'asseu que, amb el moviment del mar, sonen. La salutació al sol (sense segones) és un planetari: hi ha el sol i tots el planetes fets amb plaques solars que durant el dia recullen energia i per la nit il·luminen amb llums de colors la zona, a banda de subministrar llum solar a tota la riva. Arquitectura discreta i bella, per a un lloc que ja és bell de per sí.

Al bell mig de la Riva hi ha un cartell amb una foto d'Alfred Hitchcok. La primera vegada que hi passeges et sorprén que en un d'aquests cartells on sol haver-hi fotos dels llocs d'interés turístic, hi haja la del director de cinema anglés. T'hi acostes i lliges la llegenda. Hitchcok es va fer aquella foto a Zadar, quan s'allotjava a l'Hotel Zagreb que mira a la Riva. De Zadar estant va dir que les postes de sol d'ací eren les més boniques del món, fins i tot més, va dir, que les de Key West on la gent aplaudeix quan el sol es pon. No he vist la posta de sol a tants llocs com el mestre del suspens, però les que he vist ací són precioses, efectivament.

L'escriptor venecià Tiziano Scarpa va passar fa dos anys un mes a Zadar i d'aquella estada va nàixer un llibre de poemes que vaig comprar fa uns dies a Venècia, de tornada ací. El títol del llibre és Discorso di una guida turistica di fronte al tramonto (Discurs d'un guia turístic davant de la posta de sol) i parla de la riva de Zadar en alguns poemes, de l'orgue marí, de la facultat davant del mar i de Hitchcok. No parla del monument solar, perquè l'han acabat enguany. Per cert que, de Scarpa es va editar l'any passat en castellà la traducció d'una peculiar guia que va escriure sobre Venècia, Venezia è un pesce (Venecia es un pez, a editorial Minúscula), encantadora de llegir.

Aquest és el poema sobre l'orgue:

L'organo marino

Davanti alla bellezza dei paesaggi

c'è chi fuma guardando l'orizzonte,

chi estrae la macchina e scatta una foto,

chi abraccia l'amorosa,

chi strimpella una nenia,

chi scrive una poesia.


In ogni caso si sente il bisogno

di traboccare, fare qualche cosa,

sfogarsi. Anche voi, vi vedo un po inquieti.

La belleza fa fare. Fa reagire.


E comunque è superfluo

fare qualunque cosa

di fronte alla bellezza,

che non manca di nulla,

tantomeno delle nostre reazioni.


Qui infatti ci pensa il paesaggio stesso

a farsi i complimenti.

Anche di notte, o con il bruto tempo

l'organo marino continua a dire

al mare quanto è bello.


Il meccanismo è ingegnoso: la forza

delle onde fa da mantice a un organo

nascosto nelle pietre della riva.

L'energia muscolare

dei servi che gonfiavano e sgonfiavano

ad maiorem dei gloriam

i mantici per Johan Sebastian Bach

qui la fornisce l'acqua.


Si sentono sfiatare

le note sol e do.

Un muggito gentile

esce dai buchi a terra

e anche dalle fessure dei gradini,

che assomigliano apposta

ad armoniche a bocca.


Stiamo un po' qui anche noi.


Poi però allontaniamoci.

Torniamo ad ascoltare

il rumore del mare,

senza le note, senza canne d'organo.


La musica dell'acqua.

Il ritmo delle onde.

Niente di nuovo, ma consola sempre.

Il mare è il vero organo marino.


Possiamo dondolarci

nell'illusione che sia lui a reagire,

con i suoi lenti scrosci strascicati,

a una qualche bellezza

sconosciuta a noi stessi,

che però ci appartiene

e dobbiamo scoprire.



L’orgue marí

Davant de la bellesa dels paisatges

hi ha qui fuma tot mirant l’horitzó,

qui treu la càmera i tira una foto,

qui abraça l’estimada,

qui grapeja una nènia,

qui escriu una poesia.


En tot cas se sent la necessitat

de vessar, de fer alguna cosa,

desfogar-se. També us veig una mica inquiets.

La bellesa fa fer. Reaccionar.

I tanmateix és superflu

fer qualsevol cosa

davant de la bellesa,

a la qual res li manca

ni molt menys les nostres reaccions.


Ací de fet ja hi pensa el mateix paisatge

a fer-se els afalacs.

També de nit, o quan fa mal temps,

l’orgue marí, continua dient-li

al mar com n’és de bell.


El mecanisme és enginyós: la força

de les ones fa de manxa a un orgue

amagat a les pedres de la riba.


L’energia muscular

dels criats que inflaven i desinflaven

ad maiorem dei gloriam

les manxes per Johan Sebastian Bach

ací la forneix l’aigua.


Se senten panteixar

les notes sol i do.

Un bram amable

ix dels forats del terra

i també de les fisures dels esglaons

que s’assemblen a posta

a harmòniques.


Estiguem-nos-hi una mica també.


Després, però, allunyem-nos.

Tornem a escoltar

la remor del mar,

sense les notes, sense tubs d’orgue.


La música de l’aigua.

El ritme de les ones.

Res de nou, però consola sempre.

El mar és l’orgue marí vertader.


Podem engronsar-nos

en la il·lusió que siga ell qui reaccione,

amb els seus lents brogits arrossegats,

a alguna bellesa

que ens és desconeguda,

però que ens pertany

i hem de descobrir.





Comentaris

Anònim ha dit…
Fantàstic, Pau! Se m'han renovat les ganes d'anar a Zadar i delectar-me com s'hi va delectar Tiziano Scarpa (i com t'has delectat tu mateix) a la Riva.

M'he près la llibertat de reproduir el teu text al Fòrum de la CASA DE L'EST perquè d'altres en gaudeixin i visitin el teu blog per trobar-hi el magnífic poema. S'hi accedeix a través de l'enllaç http://www.casadelest.org/foro/topic.asp?TOPIC_ID=309 . Espero que no et molesti que ho hagi fet sense el teu permís.
Sif ha dit…
Al contrari Albert, m'encanta que en faces difusió.
Anònim ha dit…
Pau: aquesta tarda he passat per la llibreria Laie de Barcelona: hi anava a buscar un llibre que m'interessava i volia comprar l'edició de Minúscula de "Venecia es un pez", de Tiziano Scarpa... I tot d'una, un impuls estrany m'ha fet girar el cap... era la "copertina" blava amb el peix daurat de l'edició original de Feltrinelli, que em feia l'ullet! Només en tenien un exemplar: ara és meu! Jo, a Venècia, fa poc, vaig comprar la "Guida sentimentale di Venezia" de Guido Valeri: ara llegiré tots dos llibres, l'un darrere l'altre, per retrobar-me immers en aquella maravellosa "sogliola colossale", com l'anomena Scarpa, que ens mira amb l'ull blanc del Piazzale Roma.
Gràcies per haver-me apropat a aquest interessant descobriment!
Luka Lisjak ha dit…
Hola, Pau.
Gràcies per haver deixat el comentari al meu bloc (que ja fa temps que està dorment). Tens un bloc força interessant.
Salut,
Luka
Sif ha dit…
Albert, m'alegra haver-te acostat a aquest llibret de Scarpa. Espere que t'agrada.
Luka, de res i gràcies. Segur que ens tornarem a trobar pels camins de la xarxa.

Salut