Ha arribat l'estiu i els vents violents, el jugo que ve del sud i la bora que ve del nord, ja no corren pel Zadarski Kanal. Fa calor. La gent va a la platja. El concepte de platja ací és bastant diferent del nostre. Qualsevol pedra a prop del mar, qualsevol bloc de roca o formigó és susceptible de ser ocupat per tovalloles i banyistes. El passeig marítim està ple a totes hores. De dia, banyistes i gent que passeja. De nit, gent que passeja i colles de joves que beuen i potser es banyen en el mar fosc.
El passeig marítim de Zadar ha tingut molts noms, des de Francesc Josep I fins a rei Petar Krešimir IV, que és el nom que té ara, però la gent d'ací el coneix simplement com la Riva. La riva va des del portet de Foša, a prop de la Porta de Terra, amb el lleó de Sant Marc, on hi ha l'edifici de la Universitat, fins al moll d'on ixen els ferris cap a Itàlia. En els darrers anys s'hi han fet reformes i l'arquitecte de Murter Nikola Bašić ha afegit dos nous atractius a aquest passeig: l'orgue del mar (morski orgulje) i la salutació al sol (pozdrav sunce). L'orgue és un sistema de tubs amagats sota la pedra de color cru, del qual només es veuen les eixides, un reguer de foradets al passeig i als esglaons on la gent s'asseu que, amb el moviment del mar, sonen. La salutació al sol (sense segones) és un planetari: hi ha el sol i tots el planetes fets amb plaques solars que durant el dia recullen energia i per la nit il·luminen amb llums de colors la zona, a banda de subministrar llum solar a tota la riva. Arquitectura discreta i bella, per a un lloc que ja és bell de per sí.
Al bell mig de la Riva hi ha un cartell amb una foto d'Alfred Hitchcok. La primera vegada que hi passeges et sorprén que en un d'aquests cartells on sol haver-hi fotos dels llocs d'interés turístic, hi haja la del director de cinema anglés. T'hi acostes i lliges la llegenda. Hitchcok es va fer aquella foto a Zadar, quan s'allotjava a l'Hotel Zagreb que mira a la Riva. De Zadar estant va dir que les postes de sol d'ací eren les més boniques del món, fins i tot més, va dir, que les de Key West on la gent aplaudeix quan el sol es pon. No he vist la posta de sol a tants llocs com el mestre del suspens, però les que he vist ací són precioses, efectivament.
L'escriptor venecià Tiziano Scarpa va passar fa dos anys un mes a Zadar i d'aquella estada va nàixer un llibre de poemes que vaig comprar fa uns dies a Venècia, de tornada ací. El títol del llibre és Discorso di una guida turistica di fronte al tramonto (Discurs d'un guia turístic davant de la posta de sol) i parla de la riva de Zadar en alguns poemes, de l'orgue marí, de la facultat davant del mar i de Hitchcok. No parla del monument solar, perquè l'han acabat enguany. Per cert que, de Scarpa es va editar l'any passat en castellà la traducció d'una peculiar guia que va escriure sobre Venècia, Venezia è un pesce (Venecia es un pez, a editorial Minúscula), encantadora de llegir.
Aquest és el poema sobre l'orgue:
L'organo marino
Davanti alla bellezza dei paesaggi
c'è chi fuma guardando l'orizzonte,
chi estrae la macchina e scatta una foto,
chi abraccia l'amorosa,
chi strimpella una nenia,
chi scrive una poesia.
In ogni caso si sente il bisogno
di traboccare, fare qualche cosa,
sfogarsi. Anche voi, vi vedo un po inquieti.
La belleza fa fare. Fa reagire.
E comunque è superfluo
fare qualunque cosa
di fronte alla bellezza,
che non manca di nulla,
tantomeno delle nostre reazioni.
Qui infatti ci pensa il paesaggio stesso
a farsi i complimenti.
Anche di notte, o con il bruto tempo
l'organo marino continua a dire
al mare quanto è bello.
Il meccanismo è ingegnoso: la forza
delle onde fa da mantice a un organo
nascosto nelle pietre della riva.
L'energia muscolare
dei servi che gonfiavano e sgonfiavano
ad maiorem dei gloriam
i mantici per Johan Sebastian Bach
qui la fornisce l'acqua.
Si sentono sfiatare
le note sol e do.
Un muggito gentile
esce dai buchi a terra
e anche dalle fessure dei gradini,
che assomigliano apposta
ad armoniche a bocca.
Stiamo un po' qui anche noi.
Poi però allontaniamoci.
Torniamo ad ascoltare
il rumore del mare,
senza le note, senza canne d'organo.
La musica dell'acqua.
Il ritmo delle onde.
Niente di nuovo, ma consola sempre.
Il mare è il vero organo marino.
Possiamo dondolarci
nell'illusione che sia lui a reagire,
con i suoi lenti scrosci strascicati,
a una qualche bellezza
sconosciuta a noi stessi,
che però ci appartiene
e dobbiamo scoprire.
L’orgue marí
Davant de la bellesa dels paisatges
hi ha qui fuma tot mirant l’horitzó,
qui treu la càmera i tira una foto,
qui abraça l’estimada,
qui grapeja una nènia,
qui escriu una poesia.
En tot cas se sent la necessitat
de vessar, de fer alguna cosa,
desfogar-se. També us veig una mica inquiets.
La bellesa fa fer. Reaccionar.
I tanmateix és superflu
fer qualsevol cosa
davant de la bellesa,
a la qual res li manca
ni molt menys les nostres reaccions.
Ací de fet ja hi pensa el mateix paisatge
a fer-se els afalacs.
També de nit, o quan fa mal temps,
l’orgue marí, continua dient-li
al mar com n’és de bell.
El mecanisme és enginyós: la força
de les ones fa de manxa a un orgue
amagat a les pedres de la riba.
L’energia muscular
dels criats que inflaven i desinflaven
ad maiorem dei gloriam
les manxes per Johan Sebastian Bach
ací la forneix l’aigua.
Se senten panteixar
les notes sol i do.
Un bram amable
ix dels forats del terra
i també de les fisures dels esglaons
que s’assemblen a posta
a harmòniques.
Estiguem-nos-hi una mica també.
Després, però, allunyem-nos.
Tornem a escoltar
la remor del mar,
sense les notes, sense tubs d’orgue.
Comentaris
M'he près la llibertat de reproduir el teu text al Fòrum de la CASA DE L'EST perquè d'altres en gaudeixin i visitin el teu blog per trobar-hi el magnífic poema. S'hi accedeix a través de l'enllaç http://www.casadelest.org/foro/topic.asp?TOPIC_ID=309 . Espero que no et molesti que ho hagi fet sense el teu permís.
Gràcies per haver-me apropat a aquest interessant descobriment!
Gràcies per haver deixat el comentari al meu bloc (que ja fa temps que està dorment). Tens un bloc força interessant.
Salut,
Luka
Luka, de res i gràcies. Segur que ens tornarem a trobar pels camins de la xarxa.
Salut